Tres parelles en una sala. Vuit
sobres i una trompeta. Són les instruccions que els ha deixat la psicòloga
perquè s’autogestionin la sessió de teràpia. En grup. Creu que el fet de parlar
obertament dels seus problemes i recollir l’opinió dels altres els ajudarà a
resoldre’ls. I la trompeta? Per canviar de sobre i donar una mica de marxa a la
dinàmica, que no s’ensopeixi. Un plantejament que recorda Gran Hermano i que atrau per la curiositat (o morbositat?) que
desperta el comportament humà.

Els personatges es presenten
un a un desvelant ràpidament uns caràcters molt tipificats i llençant a l’aire
les primeres llampades de per on anirà la cosa. Com un zàping de problemes, es
tracten qüestions molt variades amb múltiples punts de vista: els fills, la
feina, la relació de parella… que van pujant de to fins arribar a les
confessions més truculentes. Tot i els cops d’efecte amb fosca traca final, des
del principi hi ha molta pista… massa.

Una comèdia que passa bé.
Àgil, divertida i ben escenificada, que abasta diferents fronts interpel·lant
l’espectador sense incomodar-lo. Com ‘El test’ de Jordi Vallejo, no es desvia gaire del
“manual de la comèdia comercial contemporània amb gir inesperat” que va catapultar
‘El mètode Grönholm’. Sens dubte –i encara que ‘Sota teràpia’ l’hagin escrit i
dirigit dos argentins, Matías Del Federico i Daniel Veronese, respectivament–, l’obra
de Jordi Galceran ha deixat petja. Fins i tot ell mateix en va seguir l’estela
a ‘El crèdit’, reeixint de nou en la missió. Però d’original només n’hi ha un.
Les fórmules no es repliquen, s’inventen.