Sota
teràpia d’entrada sembla una comèdia més, una d’aquelles
que van tan bé per riure una estona, passar una nit agradable i esvair cabòries.
Tres parelles en crisi es troben en una habitació tancada, convocades per una
psicòloga absent que els ha deixat una sèrie de sobres numerats que contenen
les instruccions d’una sessió de teràpia que es preveu molt singular. Enmig de
crits, riallades, alguna protesta, mostres de fatxenderia o de timidesa van
obrint les cartes. Ben aviat, el contingut posarà en evidència les febleses,
les veritats i les mentides de tots ells amb l’objectiu que aquesta teràpia
conjunta faci l’efecte que ha de fer.

L’ombra de Jordi Galceran, Yasmina Reza i,
fins i tot, de J. P. Sartre, doncs, s’hi fa força evident.

Però les coses, ja se sap, no sempre són el
que semblen… de manera que, cap al final, la història farà un tomb encertat i
necessari perquè l’obra adquireixi entitat i vagi més enllà de la “típica
comèdia” construïda a partir d’uns personatges prototípics, un punt
caricaturats, i d’unes situacions tensades a punt d’esclatar, tot plegat amanit
amb unes quantes cullerades d’ironia i les obligades referències sexuals que asseguren
la riallada.

I aquí és on rau el veritable interès
d’aquesta obra escrita per Matías del Federico, un jove autor argentí prou
hàbil a l’hora d’utilitzar la banalitat, el lloc comú, la quotidianitat coneguda
per portar-nos cap allà on vol i, per què no, a fer-nos reflexionar sobre determinats
temes –especialment d’un– del qual mai no se’n parlarà prou.

Francesc Ferrer, Marina Gatell, Cristina Plazas,
Miquel Sitjar, Andrés Herrera i Meritxell Huertas, còmplices de la faula i també
entre ells mateixos, esdevenen sis bons intèrprets als quals Daniel Veronese,
des de la seva direcció particular –sempre vibrant–, ha sabut imprimir un ritme
accelerat i un punt desbocat que, en el desenllaç quedarà del tot justificat.