Atenció a les pistes: primer pot semblar que les tres parelles convocades per una psicòloga —una tal Antònia, personatge absent— de «Sota teràpia» hagin sortit d’un dels enfrontaments dialèctics de Yasmina Reza, per exemple els de la comèdia «Un Déu salvatge». Després, a poc a poc, pot semblar que estiguem assistint a una mena de trampa made in Jordi Galceran i que tot vagi camí d’una mena de «Mètode Gronholm – 2» i, finalment, la comèdia «Sota teràpia» —o la tragicomèdia, tal com aniran comprovant els espectadors al llarg de l’hora i tres quarts que dura l’obra— agafa un camí de sortida propi i una sorpresa esclatant que —avís per als que ho vulguin saber tot ara mateix— no serà un servidor qui els ho desveli perquè és condició obligatòria que cal mantenir l’enjòlit dels espectadors fins als últims cinc minuts. (…)

Una habitació de consulta tancada. Una convocatòria de divendres a la tarda perquè s’hi apleguin tres parelles clientes de sessions terapèutiques d’una psicòloga. Una tauleta amb un termos de cafè, una ampolla de conyac, una gerra d’aigua i uns quants gots. Una taula de despatx amb un expositor amb vuit sobres numerats que seran vuit proves que la psicòloga proposa a les tres parelles. Un tresillo, una butaca de braços, algunes cadires i un penjarobes. Un fons de moduls blancs que ambienten la cambra de la consulta psicològica. Una única porta que els empresona a tots. I, ah, sí… una trompeta de joguina.

Els comunicats dels sobres van donant les instruccions. I a manera que avancen les ordres de la psicòloga a distància, totes relacionades amb els punts febles de cadascun dels membres de cadascuna de les tres parelles, la tensió va pujant de to i allò que en una consulta terepèutica seria calma i relaxació, amb el pacient endormiscat al sofà parlant de les seves preocupacions i la psicòloga escoltant fins que passés la mitja hora, es transforma aquí en un mercat de Calaf d’impromperis, acusacions, insinuacions, secrets amagats i històries personals per a no dormir que configuren un retrat sociològic molt contemporani que va embolicant els espectadors i que els va perfilant de quin peu calça cadascun dels personatges. (…)

Aquesta versió de «Sota teràpia» ha reunit un repartiment que Daniel Veronese ha dirigit molt bé i ha fusionat en un objectiu comú: no deixar un segon de respir —ni als intèrprets ni als espectadors— i encadenar els diàlegs, les invectives, les rèpliques i les contrarèpliques d’una manera tan desenfrenada com escrupolosament ordenada, amb un moviment escènic que, sorprenentment, en alguns moments, situa algun dels intèrprets d’esquena a l’auditori, ni que estigui parlant, com si allò que passa a l’escenari no anés amb els de baix i els espectadors fossin uns simples voyeurs que xafardegen de reüll el que passa a la consulta terapèutica. (…)

Atenció, doncs, a tot allò que confessen en veu alta l’Esteve, la Carla, la Laura, el Daniel, el Ferran i la Carme… sí, tres homes i tres dones estàndard, corrents, de carrer, sense grans ambicions, sense una gran posició, com tants milers d’homes i dones que pul·lulen per aquests mons de Déu. Sis personatges que si fessin Commedia dell’Arte podrien portar màscara perquè tot quedés ben aclarit quan se la traguessin com se la treuen a l’últim moment a «Sota teràpia», ni que a la psicòloga, la tal Antònia, no se li hagi vist el pèl ni els hagi estirat en cap moment la invisible careta que traginen. (…)