Una parella
repel·lentment enamorada; una altra tan consolidada que no se suporta; una
tercera de tímids. Totes tres van a teràpia i coincidiran en una sessió en
comú. Ells sols. Sense la psicòloga. Sense que es coneguin. Tota una tarda, fins que acabin de
parlar i de dir-se tot el que hagin de dir-se. De seguida sortiran els draps bruts. És del que es tracta. Aparentment.

La proposta,
que recorda (sense desmerèixer) el cèlebre Mètode Gronholm, podria convertir-se en
una simple i xorra enumeració d’aventures, de secrets desvelats, de pors, de manies, una
mena de concurs a veure qui la diu més grossa. En cap cas. En primer lloc, perquè
estem davant d’un text brillant. Matias del Federico recorre a un llenguatge
àgil, molt actual, del carrer, sense caure en vulgarismes que no siguin necessaris. Tot el que es diu a
l’obra té el seu perquè. Daniel Veronese el dirigeix amb valentia (precisament pel risc de caure
en la grolleria) i la mitja dotzena d’actors el defensen amb
total credibilitat i
molt a gust.

Amb aquests
vímets, l’obra transcorre entre riallades sinceres i sorolloses (una pega: la
gent riu massa i deixen de sentir-se els actors mentre ho fa; però és inevitable), guanyant en interès a cada minut. Sabem que ha de passar
alguna cosa, que el
desenllaç ens marcarà. Si no, l’obra haurà estat un fracàs.

L’evolució de
cada personatge és tan exagerada com creïble. El tímid (Andrés Herrera)
esdevindrà un masclista acabat; la seva dona (Meritxell Huertas), que demana permís (i perdó) per a qualsevol cosa, s’anirà
animant. El matrimoni
avorrit (Miquel Sitjar i Cristina Plazas) no trigaran a tirar-se els trastos
pel cap. I els petons que no deixen de fer-se els repel·lents (Francesc Ferrer i Marina
Gatell) a poc a poc es veurà que no seran tan sincers com pretenen… Episodis de tensió, de broma,
de violència, fins i tot de sexe, conduiran l’obra al desenllaç que, com havia
de ser, és la guinda a una representació extraordinària que va molt més enllà
de la broma fàcil.