Quan l’idealisme i la ferma esperança en un futur millor – un futur que
de vegades sembla a tocar, malgrat la lluita que encara queda per davant-  t’omple de força, es diria que no hi ha
necessitat de res més. I això és precisament el que passa inicialment  a la molt humil però molt plena d’ideals llar
de la família Kahn, tal i com ens la presenta Ferran Utzet en el seu magnífic i
colpidor muntatge d’una de les més emblemàtiques obres d’aquell teatre dels
“angry young man” que va venir a sacsejar l’escena britànica a partir de la
segona meitat dels anys 50.

Al clan dels 
Khan – el clan d’aquesta família jueva a la qual Arnold Wesker va
dedicar una trilogia amb marcats trets autobiogràfics, i el primer lliurament
de la qual el trobem en la sopa que ara ens serveix La Perla 29- te’l pots
imaginar fàcilment ficat en qualsevol piset obrer tirant a lúgubre del East
Side de Londres. Però  Utzet, seguint una
mica l’exemple del que va fer Ivo Van Hove al seu antològic muntatge de
“Panorama des del pont” , prefereix oblidar-se del realisme visual que
s’acostuma a associar a una obra com aquesta. I , com el mateix Van Hove, ens
presenta la llar dels Khan com un rectangle blanc i buit, al voltant del qual
s’aixeca una mena de petit mur baix que vist des de fora (vist des d’on ens
situem els espectadors) compleix també funcions de prestatgeria . Aquí , de
cara a l’exterior, és precisament on es situen aquells objectes quotidians que
trobaríem a la llar dels Khan, si Utzet ens hagués volgut ficar en un espai
naturalista. Però com no ho ha volgut fer, el que ens troben inicialment al
quadrilàter interior d’ aquesta casa són uns personatges que visualitzen amb la
seva  mímica els objectes que són
absents. És el que us deia abans: quan els ideals fan volar les esperances ,i
pels carrers se’n  prepara una de grossa
que potser amb una mica de sort vingui a capgirar la situació i obligui al
poder a replantejar-se posicions , no calen gots, ni culleres, ni penjadors
(substituïts aquí pel mateix equip del teatre) 
on penjar roba i borses. Som al primer acte de l’obra, aquell que té
lloc el 1936. I que té com a rerafons la gran manifestació en la qual el
proletariat més proper al marxisme li va plantar cara a les organitzacions
feixistes que estaven agafant un perillós protagonisme en la vida política
anglesa del moment. I som just en aquells dies en els quals les Brigades
Internacionals intentaven alhora fer per terres espanyoles, al crit de “¡No
pasarán!” i a gran escala, el que estaven fent a escala més petita i  menys dramàtica pels carrers de Londres.

Però el cas , és que  van passar. I després d’aquella guerra local perduda
amb quelcom de brutal laboratori, en va venir una altra en la qual la col·lisió
entre forces antagòniques va adquirir ja  dimensions mundials. Aquesta, sí que va acabar
amb una victòria. Però aquella victòria tampoc no va ser la victòria de la
classe obrera que els més combatius integrants de la  família Khan –començant, naturalment, per la
Sarah, la irreductible mare coratge comunista de l’obra- havien anhelat. A
mesura que la peça s’apropa al 1946, i a mesura que el sobrepassa per entrar ja
als anys 50, aquells objectes abans invisibles van agafant a l’escenari la seva
materialitat. Potser per culpa del progrés destructor que ens fa caure en els
seus  miratges  – així és com ho veu l’Ada, la filla de la
Sarah  -,però el cas és que poc a poc les
coses deixen de ser allò que no resulta necessari materialitzar quan et mous en
el territori de les idees que semblen suficients per  omplir l’existència i donar-li tot el seu
sentit, i agafen una tangible materialitat.

I llavors, arribem a aquell moment en el qual
tot sembla haver arribat alhora a un punt de no retorn. Arribem a l’últim acte
, a  l’any 1956 en el qual , i en nom del
comunisme, els tancs soviètics envaeixen aquella Hongria que havia intentat
viure el comunisme amb nous aires de llibertat; una invasió que , de fet, venia
a ser llavors el punt culminant d’una sèrie de decepcions i vergonyoses
actuacions perpetrades en nom del comunisme. I arribats a aquest punt, Utziet
es permet el luxe de tornar a buidar l’escenari que s’havia anat omplint
d’objectes, mitjançant un tan commovedor com desolador moment que marca el punt
més alt de la temperatura creativa del seu espectacle.

Explica Utzier al dossier de premsa del
muntatge de quina forma , el text que va decidir dirigir fa ja més d’un any, ha
acabat agafant una nova dimensió a mesura que el procés que tenia a veure amb
la creació de l’espectacle, anava coincidint amb el procés que es vivia pels
carrers de Catalunya; un procés en la magnitud i les repercussions del qual
,encara som ara ficats de ple. I explica Utzier com , al llarg d’aquest temps,
s’ha preguntat més d’un cop de quina manera s’entendria en l’actual context la
profunda reflexió que conté aquest text sobre el desencís polític , sobre la
sensació de fracàs que l’acompanya ,i sobre 
la caiguda dels ideals i sobre els buits irreparables que deixa aquesta
caiguda . Però el cert és que el seu en molts sentits admirable muntatge, no fa
altra cosa que remarcar fins a quin punt l’obra de Wesker, lluny de qualsevol
interpretació arqueològica, s’acobla al nostra ara i avui, i es converteix en
un instrument més per intentar entendre’l , i intentar sobreviure a la seva
vessant més demolidora. En aquest sentit el quadrilàter nu del seu punt de partida
i del seu punt de tornada i l’anacronisme voluntari d’un vestuari que no es
deixa guiar per les diferents èpoques que van passant per l’escenari  , no fan altra cosa que esborrar encara més
les fronteres entre la realitat que prenia Wesker com a referent, i la realitat
que ara ens envaeix en el nostra abrupte dia a dia.

Utzier, d’altra banda, no perd mai de vista
que la gran qualitat del text no queda circumscrita a la seva dimensió
ideològica, sinó que es recolza completament  en la sòlida composició dels seus personatges.
Aquests, lluny de limitar-se a  l’arquetip,
es presenten com a éssers del tot tangibles ; éssers sotmesos no ja solament a
les contradiccions originades pel contrast entre l’ideal somiat i allò en que
es transforma quan es converteix en instrument de manipulació en mans del poder
, sinó també a les contradiccions que tenen com a origen el mateix nucli
familiar sotmès a realitats tampoc gens ideals. I dins d’aquest nucli, s’hi
mouen un grapat d’intèrprets de qualitat i complicitat perfectament
cohesionada. Tots ells, disposen dels seus bons moments per a defensar tant la
força com les febleses dels seus personatges. Només cal fixar-se per posar uns
quants exemples en la forma com Josep Sobrevals deixa anar les paraules del
futur brigadista Dave, tan convençut de la necessitat de viatjar cap a una
Espanya en flames, com de la brutal petjada que deixarà en ell tenir que matar
a qui mai no hagués volgut matar. O en la forma com canvia la mirada de la seva
parella –  l’Ada encarnada per Maria
Rodríguez – entre el moment en el qual se’ns presenta com  una 
adolescent  il·lusionada tot just
abans de sortir al carrer per plantar-li cara al feixisme, i aquell altre
moment en el qual se li fa del tot palès que la utopia no pot ser ja per a ella
altra cosa que un gens gloriós espai privat, allunyat de les consignes de
qualsevol partit, i compartit amb un marit que ha vist també cara a cara i de
forma bestial la manera  com la
solidaritat entre camarades es pot convertir fàcilment en la lluita a mort
d’uns camarades contra uns altres. Els estralls del desencant deixen també
profundes marques en el rostre del Ronnie de Pol López. Mentre tant, els
estralls del que significa viure una vida que mai  no hagués  volgut viure així, i cometre terribles errors
i actes difícilment justificables  potser
derivats d’una pressió que el sobrepassa, acaben travessant fins i tot el cos
del Harry interpretat per Lluís Villanueva. I al ben mig de tant notables
personatges i tan brillants interpretacions, ens trobem a la Sarah de
l’estupenda  Màrcia Cisteró, decidida per
a bé o per a mal a no rebaixar mai ni un grau la seva fe revolucionaria .En un
espectacle en el qual – i com ve sent costum en 
tot el que fa La Perla 29- els afegits musicals es transformen en
potents motors de la dramatúrgia  – només
cal fixar-se en la forma com els Rolling Stones i Pink Floyd visualitzen a
nivell sonor el pes del pas del temps; no és estrany que per moments la
proposta de Utzet et faci pensar en el Priestley d’ “l temps i els Conway” – a
la Sarah de Màrcia li toca entonar l’última cançó. Que no és altra que la
magistral “You’ll Never Walk Alone” creada per Rodgers i Hammerstein per al
musical “Carousel”. Ben cert que Utzier, com li passarà sens dubte a la majoria
d’espectadors, vincula més aviat aquest tema a la seva vessant com a himne
esportiu. Però inconscientment, la tria del director ve a connectar del tot amb
el significat que pren el tema a l’esplèndida – sens dubte, un dels millors
musicals de tots els temps- obra original  de la qual prové. Al musical la cançó serveix
per establir una mena de vincle entre el fantasma d’un pare mort per suïcidi  i la filla a la qual no va arribar a conèixer
mai en vida. Al muntatge de Utzier, serveix per a que aquesta mare que veu com
han mort les esperances del fill en els vells ideals, i veu com aquesta mort
està matant també el vincle entre ells dos, intenti fer reviure una espurna
d’esperança. Tot i que Utizier, deixa que la cançó resti a mitges, i es
converteixi pràcticament en un apunt . Tampoc no cal anar més lluny. Tampoc no
cal torna a caure en vells miratges. Si de cas, cal recrear nous elements
d’idealisme, però sense oblidar les ferides que han deixat els idealismes
caiguts. La cançó ja mai no podrà sonar de la mateixa manera, encara que sí pugui renovar
aquest punt d’esperança.