Marcia Cisteró, esplèndida,
construeix una mare de família que s’erigeix en una Mare Coratge amb totes les
ombres que una figura de relleu ha de tenir. Al seu voltant, s’articulen els
personatges que travessen el temps des dels duríssims anys trenta del segle XX,
fins el moment en que Wesker escriu l’obra, el 1958. Potser la pressa del present
impedeix parar esment d’olors i sabors, de músiques que conformen la memòria
sentimental. Però la memòria sentimental és un instrument privilegiat per construir
la història, sobretot la d’aquells que solen quedar al marge de la Història, d’entre
ells, les dones. Sopa de pollastre amb ordi és una història familiar, la de la
família Khan, una història feta de lluites que casi mai queden recollides en
els llibres. Els seus personatges planten cara al feixisme ascendent als anys
trenta des de la seva condició d’obrers d’origen jueu, s’allisten a les
Brigades Internacionals de la Guerra Civil, lluiten a la Segona Guerra Mundial
i assisteixen a l’entrada dels tancs soviètics a Hongria. El que explica Wesker
amb la seva Sopa, és el desmantellament de les esperances dels qui van confiar
en poder construir un món més just i igualitari emparats en la doctrina
comunista. Moments èpics explicats des de la cuina d’un habitatge obrer de l’East
End de Londres i misèries humanes, consubstancials a l’espècie. Wesker
introdueix una sospita en la seva obra: la de que el progrés humà sigui tan
sols un mite. Aquí rau la vigència d’un text que pot semblar ancorat en un
passat llunyà però que ens interroga sobre el nostre present més immediat i
esperona la lluita.

Ferran Utzet i
Llàtzer Garcia han decidit desempolsar-lo. Malgrat que l’anècdota té un espai
de representació prou real, Utzet fuig del realisme a l’ús i opta per una
posada en escena en un quadrilàter nu amb el públic a les quatre bandes. En el
transcurs de les escenes, l’espai escènic va prenent cos per tornar a
desdibuixar-se cap al final. D’aquesta manera, el discurs transcendeix les dades
concretes referenciades. Un discurs solcat per les vicissituds d’uns
personatges que es perfilen com a grans perdedors. El pal de paller de la
família Khan, la mare, restarà fidel a la doctrina. Marit, fills, gendre,
cunyada i amics aniran abandonat l’idealisme per diferents camins. L’elenc al
complet composa un mural dur del desencís al que, malgrat tot, saben dotar d’una
tendresa i pietat que commouen profundament.