Fins ara,  Ferran Utzet s’havia acomodat en un realisme escènic. Havia demostrat molta sensibilitat. Ho havia fet amb La presa (la barra del bar de la Biblioteca és la que feien servir en la funció) i també a Traduccions /Translations o Dansa d’agost. La soledat dels personatges irlandesos servia per reflectir un desengany amb la humanitat, des de diversos paràmetres. Ara, amb Llàtzer Garcia, ha fet un gir molt saludable. Primer de tot, atacant una obra amb un cert tuf resclosit de militància però ventilant-ho i donant complexitat als personatges. Ho pot fer perquè el treball d’actors (i amb els actors) és d’amplis matisos. I sí, un cop el text i els intèrprets estan afinats, la resta quasi és innecessari, pot desaparèixer (i tornar a aparèixer) per anar mostrant com el consumisme, la comoditat del progrés, que en realitat els atenalla (ben bé repeteix la tesi de la futurista La màquina de parlar de Szpunberg, per exemple). 

 Aparentment, a Sopa de pollastre amb ordi només hi ha un text que
se serveix a l’escena. Unes rèpliques que recullen més de 20 anys
de vida d’una família amb fortes creences comunistes. I que el
temps i el desencís els van afeblint. De l’idealisme d’un
menjador en què els objectes són invisibles, es passa a una
habitació carregada d’objectes que molesten, degraden la
convivència. L’ús de l’atrezzo mostra una evolució que va
paral·lela al temps, a la degradació dels personatges, al desencís
de fer un món millor amb tots els companys de barricada. Però és
un text necessari. Que fa ressonar cites en què culpabilitza el
progrés del jou obrer. Que delata que les derrotes són vistes com a
victòries pels líders del bé comú, si és necessari. Una obra
molt coral amb dos pals de paller: Pol López i Màrcia Cisteró.
Revela i reconforta. 

Les cites triomfalistes d’aquells comunicstes que van aconeguir impedir el pas als feixistes pel centre del barri obrer ressona molt a les manifestacions multitudinàries dels darrers 11-S. I a la dignitat de l’1-O. Veure el desenllaç  dels protagonistes fa témer un afebliment de la força popular del carrer d’avui, en aquests dies d’incertesa al Parlament. Aquesta obra, en tot cas, ajuda a reconèixer les bases de la dignitat, de reconéixer els errors propis per poder reconstruir millor una convivència imprescindible.