La Calòrica és una companyia que experimenta en tot. Que de tot, fa teatre. Sovint, amb una forta comicitat i amb unes ganes indubtables de connectar amb l’espectador. Sigui amb la història, (“Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I“); sigui amb un presentador de televisió, reciclat al teatre (“Editto Bulgaro“); o amb un quadre (“La Nau dels Bojos“). Ara, en té prou de mirar el seu curt passat laboral per descobrir una gens atractiva carta de presentació. Aquella experiència la fan més lletja del que és perquè esclati el sarcasme. I efectivament, provoca la rialla i la curiositat entre la platea. Potser aquella distància (temporal, geogràfica o acadèmica) ha desaparegut pel complert. i per això hi ha moments que ressonen a monologuistes i les seves misèries. 

El Pont Flotant és una altra companyia que vol trencar motllos, nascuda el 2000 a València, que pot valdsre d’exemple: Per explicar què és l’amor va convidar el públic a una paella i a una mena de foc de camp. “Exercicis d’amor” va trasbalsar per la seva naturalitat, tot i que tothom entenia què hi havia de veritat, què d’experiència i què de ficció… Potser a aquest “Sobre el fenomen de les feines de merda” li falta aquest codi, o un de similar. Perquè els pos-its penjats a l’entrada, o les confessions de “feines de merda” que apareixen pel display abans de la funció auguren un esclat més gran. I sí, hi ha el riure, però s’evita gaire reflexió (només la dignitat a negar-se a un treball o les possibles causes racionals del per què hi ha aquestes feines de sou però denigrants). Potser s’acaba amb la sensació d’insatisfacció perquè ningú pot ser feliç en un món tant trist però no se sap transformar aquest pensament en un toc de complicitat i de dignitat.