Si al seu
penúltim muntatge, Bluf, ens incitaven
a donar un parell de voltes sobre què volem en diferents aspectes de la vida i ens
pessigaven perquè reaccionem, a Sobre el
fenomen de les feines de merda el sacseig se centra en el món laboral.
Invertim molt temps i esforços en la feina i, de veritat veritat, ens compensa?

Amb el seu
característic to àcid i desbordant d’humor, La Calòrica ha donat forma a les
reflexions d’un antropòleg que qüestiona si algunes feines són prescindibles ja
que no aporten absolutament res a ningú i, fins i tot, poden degradar el
treballador. Està clar que invertir com a mínim vuit hores al dia –dia rere dia!–
a fer una feina inútil és poc motivador i fructífer, però: Qui marca si és
absurda o no? És així per a tothom? Es poden arribar a justificar?

Tot això
es llença a l’aire amb una construcció de situacions veraces (passades per la
màquina de la teatralització, és clar) que exemplifiquen la ridiculesa de la
realitat. Un a un, els diferents personatges expliquen la seva vivència com si
intervinguessin en una conferència focalitzada en la temàtica. D’aquí que l’escenografia
simuli un estand sota el qual el públic visualitza els seus casos personals. N’hi
ha de més i menys ben trobats i la dramatúrgia podria recargolar-los més, però
tots són propers –ens poden haver passat o coneixem algú a qui li poden haver
passat– i tenen el punt de crítica intel·ligent i múrria que, alhora,
diverteix.

La
combinació de la dosificada radiografia social amb moments musicals,
coreogràfics i surrealistes munten un còctel àgil, entretingut i planer que fa de
la precarietat laboral un acudit amb doble fons. Una proposta simpàtica que
parodia un sistema que, malauradament, encara dóna per molt més.