Feina de merda: una feina
inútil i estúpida. Sembla una paradoxa que en la cursa neoliberal de la
societat contemporània convisquin la devoció a la productivitat amb un sector
del mercat laboral clarament improductiu i en plena expansió. La Calòrica ha
volgut portar als escenaris aquesta paradoxa i fer-ne un espectacle fresc i
divertit a partir d’experiències properes. L’experiència d’ocupar-se en una feina de merda esdevé el nexe de
l’espectacle. Els cinc actors de La Calòrica, “interpretant-se a ells
mateixos” o fent de comparses dels seus companys, ens serveixen uns quants
esquetxos ben lligats per la dramatúrgia de Joan Yago. El director, Israel
Solà, sap imprimir el ritme adequat a cada història, trobant el climax en cada una d’elles i el de
l’espectacle en el seu conjunt; malgrat que notem una certa precipitació en el punt final, la comèdia funciona. En el
seu afany de paròdia, els de La Calòrica aconsegueixen la reducció a l’absurd
de les situacions i treure’n el sarcasme implícit preservant la dignitat dels
protagonistes d’aquestes. La crueltat, tan sols enunciada, queda per aquesta mena
d’entelèquia que és “el sistema”
capaç de generar aquestes feines de merda.
La Calòrica no fa sociologia, ni teoria econòmica (malgrat citar Keynes)… en
la seva curta però productiva i premiada trajectòria teatral, hi ha la voluntat
de fer un teatre d’humor vinculat amb la realitat immediata. El canvi de
registre respecte La nau dels bojos
és notable, el plantejament de Sobre el
fenomen… és potser menys ambiciós, però la qualitat interpretativa de
l’elenc continua sent molt remarcable i la diversió està assegurada.