Sister Act

El musical de Sister Act no enganya. Pretén entretenir. I ho fa, d'entrada, amb la dificultat de l'espai: Tot passa en una mena de convent en runes. L'austeritat i la pobresa no donen per fer grans canvis d'escena espectaculars. Sí que aboquen tota la imaginació en la restauració d'una parròquia, a punt de ser enderrocada que, gràcies a l'almoina dels nous feligresos atrets pel tremp de les monges del cor, acaba sent de visita obligada per a fidels i infidels.La trama, de pel·lícula de dissabte a la tarda, encara apareix més allissada en la versió del musical. Els dolents, ni tant sols fan por: són una caricatura dels Dalton. El policia també figura com un antiheroi honrat , tímid i pringat de suor. La producció d'Stage se centra en l'evolució del mossèn (Fermí Reixach s'ho passa bé de debò), l'austeritat de la mare superiora (Àngels Gonyalons signa un treball exquisit, amb unes pauses marca de la casa) i l'entusiasme del cor (amb una Sílvia Abril en el paper de monja excèntrica que dóna molt bon resultat) des de l'arribada d'una incommensurable Deloris van Cartier (Mireia Mambo, el descobriment de la peça). També llueixen amb presència pròpia la novícia (Gara Roda) i la intrèpida Hermana Maria Patricia (Malia Conde). El cant del cor, cada cop més extremat, amb uns vestits que mantenen el decòrum però van incorporant brillantina, és el tot d'aquest musical. Un entreteniment en majúscules. No és poc. Però és una llàstima que renuncïin a la psicologia dels personatges. El públic surt cantant, i tant.

A Sister Act se va –como proclaman Andreu y Whoopi– a pasar el rato. Un buen rato. Un rato de pura desconexión. Hasta el presidente Mas (“El atribulado”) se acercó al Tívoli para evadirse de la realidad que crece en las calles como bola de nieve. Dentro del teatro, un refugio de entretenimiento. La música de Alan Menken se inspira en el estilo del Philadelphia Sound, la música disco y el R&B de finales de los setenta. La banda sonora de la trastienda del Studio 54, el camerino de los sueños de una starlette que quisiera ser Patti Labelle. Suena como… sin exigirle al público un documentado viaje al pasado. La tentación del silencio vibrador del whastapp y el brillo de la pantalla son demasiado grandes. Este es el cambio más importante respecto a la película: homenaje a la Motown y los años sesenta. El libreto adaptado de Xavier Cassadó sigue con fidelidad la trama original sin que importe el anacronismo de los guiños locales. ¿Quién dice que en Filadelfia no conocen a Gracita Morales y Sor Citroën? Si el espectador se ríe, todo vale. En el reparto, sorpresas. Ya sabemos que Àngels Gonyalos (madre superiora) es nuestra estrella de los musicales, que no podían fallar con la protagonista Mireia Mambo Boneke (arrolladora Deloris van Cartier) y que Sílvia Abril es una gran comedianta. Hasta que aquí todo es previsible. Menos lo es que Fermí Reixach (monseñor) se destape como un show-man roba-escenas, y que los malos malotes de la historia (Curtis y sus tres secuaces) se marquen dos fantásticos números con auténtico alma funky. Un tipo peligroso (Enrique Sequero) y tres hermanos Dalton (Antonio Curros, Ramón Balasch, Gerard Mínguez). Dos homenajes a Barry White y los Bee Gees con las mejores letras de todo el musical. Una fiesta de monjas y monaguillos traviesos que en su último tramo se desmelena del todo para transformarse en una catedral del kitsch. ¿Han visto alguna vez esas vírgenes de plástico con pintura fluorescente? Pues aquí sale en tamaño de buda gigante. Y antes que nos hayamos recuperado del impacto la cubren de espejuelos como un tótem disco-fever, o una versión glam-hortera de la calavera de Damien Hirst. In-des-crip-ti-ble. La demostración final que Sister Act es una pequeña gamberrada, mucho menos convencional que su versión cinematográfica. Anatema light para todos los públicos. Y dirán, ¿por qué no es el mejor musical de la cartelera? Porque después de tantos años y tantas escuelas dedicadas al musical es imposible conseguir la conjunción perfecta que exige el género: excelencia en baile, canto e interpretación. Fíjense si no en la sosería del poli enamorado y otros deslices.

L'actriu nord-americana Whoopi Goldberg, en realitat de nom Caryn Elaine Johnson (Nova York, 1955), té un abans i un després en la seva carrera artística. Aquest abans i aquest després es diu 'Sister Act', una pel·lícula del 1992 dirigida per Emile Ardolino (que va tenir una seqüela el 1993, 'Sister Act 2', dirigida per Bill Duke). L'èxit de taquilla es va veure acompanyat de la bona recepció de la crítica i la professió amb nominació als Globus d'Or després d'haver passat, l'any anterior, per la pel·lícula 'Ghost', reconeguda com a millor actriu secundària amb un Bafta, un Globus d'Or i un Oscar.Amb 'Sister Act', Whoopi Goldberg va fer el salt com a productora d'una versió de teatre musical partint del film original. El 2009 es va estrenar a Londres, i el 2011, a Broadway. Des d'aleshores, la producció s'ha exportat a diversos escenaris internacionals i, en essència, el muntatge és tal com ara ha arribat aquí, en una versió espanyola adaptada per l'escriptor i guionista, Xavier Cassadó —productora El Terrat—, i amb uns lleus retocs i pinzellades d'humor que l'acosten als espectadors catalans, amb referències locals o cinèfiles com parlar de la Moreneta —en una de les escenes del convent de monges— o l'expressió desesperada d'una d'elles: "Monjas al borde de un ataque de nervios", parodiant el cineasta Pedro Almodóvar, a més d'una picada d'ullet al recent musical 'Sonrisas y lágrimas'.El muntatge 'Sister Act' és àgil, divertit, espectacular i no té fronteres d'edat (l'audiència de la platea ho constata). A pesar de les dues hores i tres quarts, amb l'entreacte inclòs, el ritme, que es manté permanentment, no dóna treva al respir i les escenes s'encavalquen les unes amb les altres, amb sorprenents canvis escenogràfics, efectes de so i de llum, canvis de vestuari, accions ballades i cantades de la companyia i intervencions solistes, sense deixar de banda força escenes també parlades que mantenen un guió viu i sempre en alerta perquè els espectadors no perdin el fil.Aquesta producció que, malgrat la seva intenció de girar posteriorment per Espanya, té molt de factura catalana pel repartiment, la direcció musical i l'aire mediterrani amb què s'ha impregnat —cosa que deu sorprendre els responsables i supervisors nord-americans poc avesats com estan a la irreverència i la sàtira— té una clara influència cinematogràfica, malgrat que s'allunya del guió de la pel·lícula i n'extreu els elements més importants.La més evident de les escenes cinematogràfiques té lloc dins de la segona part, quan els sapastres malfactors descobreixen la jove negra Deloris van Cartier (sí, com la joieria) —la protagonista testimoni d'un assassinat— amagada al convent de monges. Les persecucions entre els malfactors i l'estol de monges es converteixen en escenes gairebé de cinema mut, amb portes que s'obren i es tanquen, amb corredisses i patacades a l'estil Grand Guignol que algunes de les monges propinen als malfactors, ni que sigui a cop de garrot. (...)