L’actriu nord-americana Whoopi Goldberg, en realitat de nom Caryn Elaine Johnson (Nova York, 1955), té un abans i un després en la seva carrera artística. Aquest abans i aquest després es diu ‘Sister Act’, una pel·lícula del 1992 dirigida per Emile Ardolino (que va tenir una seqüela el 1993, ‘Sister Act 2’, dirigida per Bill Duke). L’èxit de taquilla es va veure acompanyat de la bona recepció de la crítica i la professió amb nominació als Globus d’Or després d’haver passat, l’any anterior, per la pel·lícula ‘Ghost’, reconeguda com a millor actriu secundària amb un Bafta, un Globus d’Or i un Oscar.

Amb ‘Sister Act’, Whoopi Goldberg va fer el salt com a productora d’una versió de teatre musical partint del film original. El 2009 es va estrenar a Londres, i el 2011, a Broadway. Des d’aleshores, la producció s’ha exportat a diversos escenaris internacionals i, en essència, el muntatge és tal com ara ha arribat aquí, en una versió espanyola adaptada per l’escriptor i guionista, Xavier Cassadó —productora El Terrat—, i amb uns lleus retocs i pinzellades d’humor que l’acosten als espectadors catalans, amb referències locals o cinèfiles com parlar de la Moreneta —en una de les escenes del convent de monges— o l’expressió desesperada d’una d’elles: “Monjas al borde de un ataque de nervios”, parodiant el cineasta Pedro Almodóvar, a més d’una picada d’ullet al recent musical ‘Sonrisas y lágrimas’.

El muntatge ‘Sister Act’ és àgil, divertit, espectacular i no té fronteres d’edat (l’audiència de la platea ho constata). A pesar de les dues hores i tres quarts, amb l’entreacte inclòs, el ritme, que es manté permanentment, no dóna treva al respir i les escenes s’encavalquen les unes amb les altres, amb sorprenents canvis escenogràfics, efectes de so i de llum, canvis de vestuari, accions ballades i cantades de la companyia i intervencions solistes, sense deixar de banda força escenes també parlades que mantenen un guió viu i sempre en alerta perquè els espectadors no perdin el fil.

Aquesta producció que, malgrat la seva intenció de girar posteriorment per Espanya, té molt de factura catalana pel repartiment, la direcció musical i l’aire mediterrani amb què s’ha impregnat —cosa que deu sorprendre els responsables i supervisors nord-americans poc avesats com estan a la irreverència i la sàtira— té una clara influència cinematogràfica, malgrat que s’allunya del guió de la pel·lícula i n’extreu els elements més importants.

La més evident de les escenes cinematogràfiques té lloc dins de la segona part, quan els sapastres malfactors descobreixen la jove negra Deloris van Cartier (sí, com la joieria) —la protagonista testimoni d’un assassinat— amagada al convent de monges. Les persecucions entre els malfactors i l’estol de monges es converteixen en escenes gairebé de cinema mut, amb portes que s’obren i es tanquen, amb corredisses i patacades a l’estil Grand Guignol que algunes de les monges propinen als malfactors, ni que sigui a cop de garrot. (…)