El musical de Sister Act no enganya. Pretén entretenir. I ho fa, d’entrada, amb la dificultat de l’espai: Tot passa en una mena de convent en runes. L’austeritat i la pobresa no donen per fer grans canvis d’escena espectaculars. Sí que aboquen tota la imaginació en la restauració d’una parròquia, a punt de ser enderrocada que, gràcies a l’almoina dels nous feligresos atrets pel tremp de les monges del cor, acaba sent de visita obligada per a fidels i infidels.

La trama, de pel·lícula de dissabte a la tarda, encara apareix més allissada en la versió del musical. Els dolents, ni tant sols fan por: són una caricatura dels Dalton. El policia també figura com un antiheroi honrat , tímid i pringat de suor. La producció d’Stage se centra en l’evolució del mossèn (Fermí Reixach s’ho passa bé de debò), l’austeritat de la mare superiora (Àngels Gonyalons signa un treball exquisit, amb unes pauses marca de la casa) i l’entusiasme del cor (amb una Sílvia Abril en el paper de monja excèntrica que dóna molt bon resultat) des de l’arribada d’una incommensurable Deloris van Cartier (Mireia Mambo, el descobriment de la peça). També llueixen amb presència pròpia la novícia (Gara Roda) i la intrèpida Hermana Maria Patricia (Malia Conde). El cant del cor, cada cop més extremat, amb uns vestits que mantenen el decòrum però van incorporant brillantina, és el tot d’aquest musical. Un entreteniment en majúscules. No és poc. Però és una llàstima que renuncïin a la psicologia dels personatges. El públic surt cantant, i tant.