No hi ha desglaç que escalfi l’ànima. El gel l’esclafa. La mirada distant, freda, que apliquen Clàudia Cedó i Xicu Masó a la situació de desempar institucional (tot i trobar el pols de realitat a través de Mohamad Bitari) és implacable. No hi ha cap tipus de commiseració amb l’Europa cínica d’aquest segle XXI. La peça en prou feines, s’hi revolta. Estan aclaparats, es confessen cansats, vençuts. Ni els instants màgics que la mateixa Clàudia Cedó imprimia a Una gossa en un descampat (tot i el dolor que regirava les entranyes) aixequen el vol. Ni la militància del que se sap vençedor moral però agnòstic amb la política d’El metge de Lampedusa de Xicu Masó dona motiu per cremar contenidors.

Síndrome de gel revela una realitat molt ignorada: A Suècia, s’ha diagnosticat centenars de joves refugiats de l’Iraq, de Síria, d’arreu amb aquesta malaltia (que els acaba deixant catatònics, sense esma ni per treure’s la vida) des de fa dècades. És la reacció a la desprotecció. En l’obra, ho representen en el fet que les filles tradueixen a la mare cartes del Ministeri de l’Interior suec que els hi neguen la renovació del permís de residència i que les anuncien la deportació al seu país d’origen, en pocs dies. Els hospitals, com els aeroports, són llocs de pas, costa establir-hi lligams emocionals. El cant a la independència de tots els ciutadans respecte la seva família, avalada pel govern socialdemòcrata d’Olof Palme als anys 80 ha comportat a un aïllament absolut. En aquesta soledat, emergeix l’individualisme i, amb ell, l’egoisme, la por a perdre privilegis, a ser massa benèvol amb l’estranger. En definitiva, aquesta independència mal socialitzada ha obert la porta als eslogans d’extrema dreta.

És cert que l’empatia amb el director de l’hospital (Carles Martínez) es va refredant en veure com ell també dimiteix a defensar el que és moralment correcte; es lliga només als protocols i a la legalitat més estreta. No hi ha espai a la confiança, a la construcció comuna. La treballadora social (Judit Farrés) també renuncia bona part del muntatge a trobar una sortida, si això ha d’implicar una major dedicació horària del que estableix el seu conveni laboral. Només la metgessa que es jubila (Muntsa Alcañiz) , la psicòloga vegana (Sílvia Albert Sopale) i la filla de l’advocat (Manar Taljo) que fa de traductora puntual busquen formes per salvar la família d’una deportació tràgica. I sí, Cedó, torna a construir un espai màgic: Les dues germanes (Roc Martínez d’Aquell dia tèrbol... i Jana Punsola) es parlen mentre l’hospital i la mare dormen. Reviuen una infància feliç que saben esgotada i que no podran reconstruir en la seva Iraq bombardejada i dominada per Estat Islàmic. El seu futur és terror.

Síndrome de gel parla d’una malaltia que afecta a joves refugiades. El muntatge revela que les pacients catatòniques no són les víctimes, si no el símptoma. Perquè aquest síndrome de resignació és social, de tota la comunitat que ja s’ha cansat d’acollir-los, d’empatitzar-hi. qui està malalta no són només les filles, si no la societat europea acomodada mateixa. I no ens n’adonem. En tot aquest mar fosc i fred, només la veu de la mare (Asma Ismail), que no deixa de parlar l’àrab és, segurament, l’únic que connecta amb la ràbia, amb la demanda d’un respecte que, massa vegades, arriba tard. La Justícia, sovint fa tard. Les mares sempre escupen coratge. I això és el que dona el bri d’aire imprescindible per a fer-ne denúncia i busca nous mecanismes de convivència més humans.