Quan l’actor i director Xicu Masó es va proposar portar al teatre la patologia psicològica batejada ja a la dècada dels anys noranta del segle passat a Suècia com a «síndrome de la resignació», que el fenomen actual dels refugiats ha fet global, segurament que no podia imaginar que el dia de l’estrena de l’obra «Síndrome de gel» al Teatre Lliure de Gràcia faria ja un mes que l’Europa del benestar vivia en estat letàrgic de guerra i aguantant la respiració a causa de la invasió genocida de Vladímir Putin a Ucraïna que ha comportat que milions de ciutadans, sobretot mares i més mares i infants ucraïnesos, hagin traspassat la frontera cap a indrets presumptament més segurs fugint dels bombardejos russos i deixant enrere un mar de devastació i d’incertesa.

Per això, «Síndrome de gel», que parteix d’un estudi ja publicat de la metgessa sueca Elisabeth Hultcrantz i que han bastit dramatúrgicament Mohamad Bari i Clàudia Cedó, malgrat que té com a protagonistes una mare i dues filles fugides de l’Iraq a Suècia, es llegeix inevitablement com a mirall dels milers de mares i infants d’Ucraïna que busquen refugi ara mateix a tot Europa i, per descomptat, també a Catalunya.

La «síndrome de resignació» s’atribueix a aquells infants que després de viure una situació traumàtica com és una guerra que no poden entendre i que, després de veure’s obligats a créixer enmig d’una cultura, una societat i una llengua que no és la seva, reben amb incredulitat una ordre d’expulsió del govern de torn perquè no compleixen els requisits que les lleis canviants cada dia diuen que haurien de complir.

«Síndrome de gel» és una obra de denúncia de la contradicció dels països occidentals davant l’embat migratori que els arriba dels països orientals o dels subsaharians en conflicte o ofegats econòmicament. Mentre per una banda promouen l’asil, per l’altra queden en evidència, com ha pasat ara, davant les restriccions aplicades als immigrants dels últims anys i l’obertura sense condicions dels actuals refugiats ucraïnesos.

Xicu Masó, que amb l’obra «El metge de Lampedusa» ja es va endinsar en la crisi migratòria arran dels camps de refugiats de l’illa italiana, es pregunta en la presentació actual: «¿Els d’Ucraïna sí, i està molt bé, però i els altres? ¿Com n’hem de dir d’això?»

A «Síndrome de gel», els espectadors trobaran una part de la resposta. L’obra té dos plans de visió: el de l’hospital suec de Malmö, contruït els anys setanta, amb els metges (un metge director i una metgessa africana), els serveis socials (una assistent desesperada pel col·lapse) i una noia filla de pare sirià però crescuda i educada a Suècia que és intervinguda per una apendicitis (que acabarà fent d’intèrpret de l’àrab), i el d’una mare i dues filles adolescents, refugiades iraquianes a Suècia, amb una de les filles que, en saber que corrien el perill de tornar a l’Iraq expulsades, cau en el mutisme i la falta de reacció a qualsevol estímul i en un estat d’inconsciència gairebé vegetatiu a causa de l’anomenada «síndrome de resignació».

Però l’obra no es limita a descriure aquest retrat psicològic, sinó que conté tots els ingredients de les contradiccions de la societat occidental d’aquest moment: els pacients que demanen que els atengui un metge blanc i no una “negra” (racisme de protocol); el director de l’hospital que no fa res per canviar segons quines contradiccions de funcionament (conformisme i submissió al poder); la metgessa jubilada que vol continuar exercint (oblit de l’experiència); la saturació dels serveis socials (imprevisió i migradesa de recursos); l’intent frustrat d’acollir il·legalment la mare i les dues filles iraquianes al marge del protocol (solidaritat versus realitat); la reconciliació de la noia sueca de pare sirià amb el seu origen gràcies a un extens bloc de notes heretat del pare mort (reconeixement del jo); i el somni de les dues filles refugiades (idealisme d’un futur millor).

Tot aquest còctel d’elements socioculturals en un muntatge d’ambientació escenogràfica, llum i color més aviat volgudament gèlid —blau pàl·lid—, per donar raó segurament al títol «Síndrome de gel», i també un muntatge que dóna resposta a la tan reclamada interculturalitat i diversitat racial en el repartiment perquè, al costat dels intèrprets veterans com l’actor Carles Martínez, les actrius Muntsa Alcañiz i Judit Farrés, i de les dues joves actrius Roc Martínez (una de les revelacions de «Les verges suïcides») i Jana Punsola (aquí li toca callar molt en un paper difícil, però atenció quan s’hi posa!), que fan els papers de les dues adolescents iraquianes refugiades.

Hi trobem també la presència de Sílvia Albert (actriu i creadora de «No es país para negras»), una de les metgesses reivindicatives que acaba substituint el vell director. I, a més, el debut d’Asma Ismail, una palestina refugiada a Catalunya des del 2010, que no s’ha dedicat mai a la interpretació teatral i que aquí intervé sempre en llengua àrab en el paper de la mare iraquiana refugiada a Suècia.

Per reblar el clau multicultural, hi ha l’actriu Manar Taljo (recordem «Alhayat o la suma dels dies», de la companyia La Viciosa, i «La setena porta» d’Els Pirates, a més del seu projecte d’arts escèniques centrat en els camps de refugiats grecs), nascuda a Barcelona el 1987, Manar Taljo és filla de pare sirià i mare catalana, i aquí es posa en la pell del personatge de la noia sueca que finalment farà d’intèrpret d’àrab perquè el seu pare de ficció era també sirià.

El director Xicu Masó ha fet que tots els intèrprets es moguin gairebé de puntetes i sense fer gaire soroll, com si no volgués destorbar més del compte el rerefons dramàtic de l’obra que han elaborat dramatúrgicament a quatre mans Clàudia Cedó i Mohamad Bitari. En algun moment, fins i tot massa de puntetes. Seria bo que en alguna escena s’apugés el to de volum i de dicció. La sala de Gràcia és mitjana, sí, però no tant com per pensar que el discurs es pot deixar lliscant sense alçar prou la veu i només a peu d’escenari. Els espectadors, al costat del valor suggerent, el valor inèdit i el valor de denúncia que té el fons de «Síndrome de gel», en traurien encara més profit si el discurs complet de l’obra, català i àrab, els arribés plenament entenedor. (…)