Fa ja bastants anys, al segle passat, el socialdemòcrata Olof Palme, aleshores primer ministre suec, va prometre un país i un món millor, sense desigualtats, amb oportunitats i sanitat per a tothom, sense entrebancs pels que vinguessin de fora. Aquest concepte mesiànic se’n va en orris quan, temps després, comencen a detectar.se unes estranyes malalties en els grups migratoris. El pitjor és que els suecs s’han cregut aquelles promeses i es neguen a acceptar l’evidència, entre ells el doctor Christopher Röckström, qui esdevindrà un malèfic homòfob, en el fons sense saber.ho.

El somni suec pels aires, el somni dels iraquians i orientals que escapen del seu païs intentat trobar aixopluc, també. Així, una de les filles de l’Eman no solament no aterra en la societat del benestar sinó que pateix la que després es coneixerà com la síndrome de la resignació, que les assumeix en un estat catatònic. NO diuen res, no parlen, gairebé no mengen, tenen por del que han vist al seu païs i sobretot tenen por què les facin tornar. I quan els deneguen la renovació del permís de residència, encara pitjor.

La crisi mgratòria cap a Europa, i en aquest cas la por per nopoguer assolir una certa estabilitat, centren el relat que han escrit a quatre mans Claudia Cedó i Mohamad Bitari i que ha dirigit Xicu Masó. Es un ampli estudi d’investigació que abarcarà altres terrenys ben treballats com ara l conciència social dels treballadors socials que volen ajudar els afectats, la metgessa que en comptes de jubilar.se s’hi aboca, però també els entrebanscs que ells mateixos trobaran en el mateix sistema, per poguer ajudar.los. I que en alguns casos, els faran tornar a enrera i declinar l’ajut.

Així, apareixeran altres qüestions a debat com ara els entrebancs burocràtics administratius, la falsa solidaritat del govern (en aquest cas, elsuec), el masclisme i la homofòbia.

Condensar en un relat tots aquests elements i fer.ho de forma concisa i ben treballada és certament admirable, però crec que en aquest cas el contingut del missatge ha prioritatzat sobre l’escenificació i d’això se’nm ressent el relat. No és que no sigui interessant, que ho és, tal com era “El metge de Lampedusa”, anterior i brillant obra de Masó, però aquí, segons la meva opinió, li falta contundència, no vull dir duresa. Contundència en el sentit que sembla massa planera, que va fluiïnt sense acabar d’arribar a l’espectador, ja d’entrada conscient i solidaritzat amb la causa, però que segurament necessitaría algún tipus més d’aportació, potser a nivell interpretatiu i de tempo.

Per tant, a “Síndrome de gel” li falta potser punch, potser carisma interpretatiu (hi han desequil.libris en les actuacions) però no deixa de ser una obra necessària per veure i per debatre un cop més si cal.