Sí Sí Sí Cia. Teatre de l’Aurora

El 2019 les neozelandeses Eleanor Bishop i Karin McCracken van estrenar una conferència performativa per a públic juvenil que explorava, tocant de peus a terra, el consentiment en les relacions sexoafectives. El 2024, el Teatre de l'Aurora va decidit produir-ne una adaptació catalana, amb traducció de Màrius Serra i direcció de Joan Arqué. Primer Ann Perelló la protagonitzava, talment com si fos una raonable segona part després de l'èxit de NUA: Radiografia d'un trastorn. Avui, al Tantarantana, l'actriu Clara Mingueza hi posa una mica de la seva empremta com a narradora i personatge de la història. A Sí Sí Sí, la protagonista relata la cronologia de dues nits de festa en paral·lel, acompanyada d'una atmosfera sonora i lumínica suggerent. La narració d'ambdues presenta desenllaços contraris d'un mateix debat sobre la validesa d'una aprovació dubitativa davant la imminent relació sexual. Fins aquí, històries potencialment veraces al servei d'una temàtica de debat a l'aula, als carrers i a tot arreu. Complementàriament, s'entrellacen i farceixen la peça testimonis d'adolescents d'arreu dels països catalans en format audiovisual, recollits durant el procés d'adaptació de l'obra. El documental i la proposta videogràfica es projecten a la paret del fons de l'escenari tota sencera, i permeten fer un salt exponencial a l'empatia. El grau d'exposició de la intimitat dels entrevistats és notable, i en tot moment ressonen, portes endins, històries pròpies o conegudes. A més, encara que les transicions de narració a entrevistes són un punt reiteratives, ofereixen el dinamisme que li manca al format pla de conferència performativa. L'altra pota que busca donar originalitat a Sí Sí Sí és la participació del públic. El paper protagonista que el text dona a espectadors i espectadores voluntaris és merament instrumental, malgrat el debat que desperta i la pulsió per comentar la jugada que propicia el format de l'obra. Qui s'hi presta puja a l'escenari, però només per donar veu momentàniament a un personatge, amb la responsabilitat de pronunciar afirmacions contundents i dramàtiques quan, no només no és professional, sinó que ho llegeix per primera vegada. És una fórmula escollida en el muntatge original, que pot arribar a situar qui ha anat a veure l'espectacle en una sensació de no haver estat capaç d'entrar-hi en profunditat. En definitiva, un espai escènic pràcticament buit s'omple de contingut, en principi, amb la intèrpret (i també el tècnic en aquest cas) i el text que recita. Mingueza s'hi entrega amb energia, i l'enfocament de la temàtica aconsegueix escapar-se d'excessiva moralitat. Malauradament, amb això no n'hi ha prou per satisfer qui es delia per creure-s'ho i deixar que les emocions se l'enduguessin. Buscant indefectiblement obrir un debat, Sí Sí Sí acaba sense donar prou espai a la conversa.

Vist el dissabte 5 d’abril de 2025 al Tantarantana Teatre de Barcelona Efectivament, com resa la sinopsi, Sí, Sí, Sí és un espectacle que tots haguéssim desitjat veure d’adolescents. Entre els mèrits d’aquesta peça senzilla (una actriu, Clara Mingueza, i un tècnic des so, llum i música, que de vegades és ‘obligat’ a interpretar algun dels personatges masculins) hi ha un text esplèndid de les Neozelandeses ELEANOR BISHOP i KARIN MCCRACKEN, que va ser vist a un festival de Montreal (Canadà) i de seguida es va confirmar el potencial per a un públic jove de casa nostra. A això s’hi afegeix la versió catalana de Màrius Serra, que no només va adaptar l’idioma, i l’entorn cultural, sinó actualitzar una obra pensada abans del 2019, però que calia posar al dia en un entorn del 2024-25. Tal és l’evolució de la nostra societat i dels nostres joves. L’obra planteja dues situacions que van viure, la protagonista, i una amiga seva, que serien dos pols oposats, pel que fa al consentiment, i a què esperen un noi i una noia (per cert, ambdós amb experiència en vida íntima) quan la noia accepta, en una festa, anar-se’n amb un noi a la seva habitació. És igual si ella al principi tenia moltes ganes o no, la diferència es marca quan el noi entén i accepta o no que el desig o a decisió inicial, poden donar pas a un penedir-se, i fins, tal i com relata l’actriu, sentir un bloqueig absolut del cos i de la ment, impossible de controlar. Afegim més, en ser una coproducció entre diverses sales de Catalunya i Mallorca, tindrem al llarg de la història uns vídeos amb respostes de diversos nois i noies d’aquí i d’allà, amb situacions ben variades, des del desconeixement de què fer, i el trauma (sí, trauma) de ser tractada sense respecte. Al capdavall, una de les testimonis diu haver tingut relacions amb nois i noies, i que aquesta reacció de rebuig (i no ser respectada) només l’ha tinguda amb nois, no amb tots, és clar. Jo destacaria el testimoni d’un noi que acaba reconeixent que en alguns moments ha tingut un comportament d’aquesta mena, però per contra (és un espectacle no maniqueu, per sort) fa una interessant reflexió sobre el perdó: sobre demanar-lo i sobre donar-lo. En un temps on l’accés a la pornografia és molt fàcil per part dels joves (i nens), ens trobem que li estem donant la categoria de normalitzador de quin ha de ser el comportament sexual de nois i noies, on sovint en pinten unes situacions gairebé impossibles. Veritat? I una altra virtut seria la participació, en alguns moments, del mateix públic representant alguns dels papers i situacions, cosa que encara fa que s’hi identifiquin més. I pel que fa a la visualització de públic adolescent (tal i com es va comprovar a la funció on vaig ser) una grandíssima virtut, si volem que molts nois i noies la vegin, és la gran facilitat amb què es pot portar a instituts i espais no convencionals. Jo personalment animo a tots aquells que puguin, la programin, sigui des dels centres o bé des de les regidories de Cultura i Educació. En resum, una molt bona història, senzilla però que arriba al seu públic (i també als adults és clar), molt ben interpretada, i com no, per l’encertada direcció de Joan Arqué, que ha entès perfectament cap a on havia d’anar la peça, i cap a on no.

En un món en què la mirada políticament correcta "puritanitza" les relacions de parella a l'escenari, Sí Sí Sí és un cant a la llibertat, a la festa, a la celebració sensata, que construeix des de la confiança, des d'una intimitat que tothom pot reconèixer i que, així i tot, manté l'alerta per les accions errònies (molt lluny de la impunitat de La manada i el cos judicial de Jauría). Ann Perelló és la presentadora d'una mena de conferència que s'expressa des del jo. Han adaptat la mirada d'Eleanor Bishop i Karin McCracken a la realitat de Mallorca, de Barcelona, d'Igualada. Ho fa, sota la direcció de Joan Arqué i amb l'acompanyament (a l'espai sonor i, puntualment, interpretatiu de Víctor Miguel), utilitzant testimonis que expressen històries íntimes de relacions sexuals consentides, o no. Com a Hermafrodites a cavall (o la rebel·lió del desig) posen el focus en un espai íntim i els testimonis s'expressen honestament, a vegades amb dolor, altres reconeixent que una persona s'equivoca i que el deure és corregir quan ha fet mal. La peça allibera sexualment sense convertir-se en la bandera del poliamor (sovint, per contrarrestar la mirada fosca i de por se salta a l'extrem contrari). Simplement, el personatge que interpreta Perelló (i que té tanta realitat com la de la psicòloga que interpretava Marta Marco a Bèsties) parla al públic, com ho faria amb un amic en confiança, seduint en les parts més anecdòtiques i ferint quan hi ha el dolor de la seva amiga que va patir una relació d'abús amb la persona que li agradava.Sí sí sí és un cant íntim a la sexualitat ben entesa. A gaudir compartint amb l'altra. A fer veure que la paraula "consentiment" és massa estreta, amb un to de negatiu d'amenaça judicial i social quan, del que es tracta és de viure la relació amb el gaudi de l'altre, escoltant-se, desdramatitzant-ho. En definitiva, celebrant l'amor i el sexe.