El 2019 les neozelandeses Eleanor Bishop i Karin McCracken van estrenar una conferència performativa per a públic juvenil que explorava, tocant de peus a terra, el consentiment en les relacions sexoafectives. El 2024, el Teatre de l’Aurora va decidit produir-ne una adaptació catalana, amb traducció de Màrius Serra i direcció de Joan Arqué. Primer Ann Perelló la protagonitzava, talment com si fos una raonable segona part després de l’èxit de NUA: Radiografia d’un trastorn. Avui, al Tantarantana, l’actriu Clara Mingueza hi posa una mica de la seva empremta com a narradora i personatge de la història.

A Sí Sí Sí, la protagonista relata la cronologia de dues nits de festa en paral·lel, acompanyada d’una atmosfera sonora i lumínica suggerent. La narració d’ambdues presenta desenllaços contraris d’un mateix debat sobre la validesa d’una aprovació dubitativa davant la imminent relació sexual. Fins aquí, històries potencialment veraces al servei d’una temàtica de debat a l’aula, als carrers i a tot arreu. Complementàriament, s’entrellacen i farceixen la peça testimonis d’adolescents d’arreu dels països catalans en format audiovisual, recollits durant el procés d’adaptació de l’obra. El documental i la proposta videogràfica es projecten a la paret del fons de l’escenari tota sencera, i permeten fer un salt exponencial a l’empatia. El grau d’exposició de la intimitat dels entrevistats és notable, i en tot moment ressonen, portes endins, històries pròpies o conegudes. A més, encara que les transicions de narració a entrevistes són un punt reiteratives, ofereixen el dinamisme que li manca al format pla de conferència performativa.

L’altra pota que busca donar originalitat a Sí Sí Sí és la participació del públic. El paper protagonista que el text dona a espectadors i espectadores voluntaris és merament instrumental, malgrat el debat que desperta i la pulsió per comentar la jugada que propicia el format de l’obra. Qui s’hi presta puja a l’escenari, però només per donar veu momentàniament a un personatge, amb la responsabilitat de pronunciar afirmacions contundents i dramàtiques quan, no només no és professional, sinó que ho llegeix per primera vegada. És una fórmula escollida en el muntatge original, que pot arribar a situar qui ha anat a veure l’espectacle en una sensació de no haver estat capaç d’entrar-hi en profunditat.

En definitiva, un espai escènic pràcticament buit s’omple de contingut, en principi, amb la intèrpret (i també el tècnic en aquest cas) i el text que recita. Mingueza s’hi entrega amb energia, i l’enfocament de la temàtica aconsegueix escapar-se d’excessiva moralitat. Malauradament, amb això no n’hi ha prou per satisfer qui es delia per creure-s’ho i deixar que les emocions se l’enduguessin. Buscant indefectiblement obrir un debat, Sí Sí Sí acaba sense donar prou espai a la conversa.