Vist el dissabte 5 d’abril de 2025 al Tantarantana Teatre de Barcelona

Efectivament, com resa la sinopsi, Sí, Sí, Sí és un espectacle que tots haguéssim desitjat veure d’adolescents. Entre els mèrits d’aquesta peça senzilla (una actriu, Clara Mingueza, i un tècnic des so, llum i música, que de vegades és ‘obligat’ a interpretar algun dels personatges masculins) hi ha un text esplèndid de les Neozelandeses ELEANOR BISHOP i KARIN MCCRACKEN, que va ser vist a un festival de Montreal (Canadà) i de seguida es va confirmar el potencial per a un públic jove de casa nostra. A això s’hi afegeix la versió catalana de Màrius Serra, que no només va adaptar l’idioma, i l’entorn cultural, sinó actualitzar una obra pensada abans del 2019, però que calia posar al dia en un entorn del 2024-25. Tal és l’evolució de la nostra societat i dels nostres joves.

L’obra planteja dues situacions que van viure, la protagonista, i una amiga seva, que serien dos pols oposats, pel que fa al consentiment, i a què esperen un noi i una noia (per cert, ambdós amb experiència en vida íntima) quan la noia accepta, en una festa, anar-se’n amb un noi a la seva habitació. És igual si ella al principi tenia moltes ganes o no, la diferència es marca quan el noi entén i accepta o no que el desig o a decisió inicial, poden donar pas a un penedir-se, i fins, tal i com relata l’actriu, sentir un bloqueig absolut del cos i de la ment, impossible de controlar.

Afegim més, en ser una coproducció entre diverses sales de Catalunya i Mallorca, tindrem al llarg de la història uns vídeos amb respostes de diversos nois i noies d’aquí i d’allà, amb situacions ben variades, des del desconeixement de què fer, i el trauma (sí, trauma) de ser tractada sense respecte. Al capdavall, una de les testimonis diu haver tingut relacions amb nois i noies, i que aquesta reacció de rebuig (i no ser respectada) només l’ha tinguda amb nois, no amb tots, és clar.

Jo destacaria el testimoni d’un noi que acaba reconeixent que en alguns moments ha tingut un comportament d’aquesta mena, però per contra (és un espectacle no maniqueu, per sort) fa una interessant reflexió sobre el perdó: sobre demanar-lo i sobre donar-lo.

En un temps on l’accés a la pornografia és molt fàcil per part dels joves (i nens), ens trobem que li estem donant la categoria de normalitzador de quin ha de ser el comportament sexual de nois i noies, on sovint en pinten unes situacions gairebé impossibles. Veritat?

I una altra virtut seria la participació, en alguns moments, del mateix públic representant alguns dels papers i situacions, cosa que encara fa que s’hi identifiquin més.

I pel que fa a la visualització de públic adolescent (tal i com es va comprovar a la funció on vaig ser) una grandíssima virtut, si volem que molts nois i noies la vegin, és la gran facilitat amb què es pot portar a instituts i espais no convencionals. Jo personalment animo a tots aquells que puguin, la programin, sigui des dels centres o bé des de les regidories de Cultura i Educació.

En resum, una molt bona història, senzilla però que arriba al seu públic (i també als adults és clar), molt ben interpretada, i com no, per l’encertada direcció de Joan Arqué, que ha entès perfectament cap a on havia d’anar la peça, i cap a on no.