Malgrat el seu creador,
Manolo Alcàntara, Rudo és un
espectacle quasi màgic, una entrada a un món preindustrial on, per una estona,
podem reposar de l’acceleració i badar… tan senzill i, alhora, tan difícil!. Circ
de petit format que, malgrat enquibir-seen una sala teatral, no renuncia al cercle màgic on el temps s’atura i tot
és possible. El cercle primigeni es va dibuixant a mesura que els espectadors
van entrant a la sala i s’asseuen en rotllana per indicació expressa del
protagonista de la funció. Una mena de gegant, llarg i prim, sense massa
“maneres”, ens fa seure en els bancs que es van desplegant fets de peces
úniques que encaixen entre elles a la perfecció. Manolo Alcántara se’ns
presenta com l’artesà que, amb esforç, ha elaborat un món per a nosaltres i ens
convida a jugar amb ell a les construccions. L’especial atenció a les qualitat
dels materials que utilitza, tots naturals, i a unes textures que ens allunyen
dels materials industrials aconsegueixen l’efecte buscat. La música, composada
per Clara Peya i interpretada en directe (Laia Rius, violí i Maria Bou,
violoncel), segueix la mateixa línea de l’espectacle: res de tecnologies de producció
o reproducció del so. Música subtil que contrasta a la rudesa de les maneres de
les pròpies executants i, sobre tot, del protagonista que manté un picat diàleg
clownesc sense paraules amb les instrumentistes. Poc a  poc, amb pesades caixes, es va construint el
món del funàmbul, un equilibrista molt particular calçat amb velles botes i davantal
de treball. L’equilibri que hom percep com a precari, es produeix. Seguint la
màxima circense del encara més difícil,
la rudesa dels materials, el pes que els endevinem, es tornen lleugers i
subtils… i apareix la poesia, i una titella de fils (una ruda talla de fusta)
acaba de meravellar-nos. Un espectacle molt recomanable per a tot tipus de
públic que posa de relleu les coses més senzilles i apel·la a l’emoció infantil.