Un espectacle que enamora. Novament, Manolo Alcántara sap trenar el risc del circ (amb uns equilibris sobre una barra de ferro d’uns quatre metres que situa en llocs sempre inestables per passar-hi per sobre) amb la delicadesa dels personatges i la situació. Rudo més que una trama té un ambient, un to, un desig d’uns personatges de perseguir una certa bellesa, sigui amb l’equilbri, amb la instal·lació o amb la música. Perquè, tot i ser amb només tres intèrprets no s’estalvien un violí i un violoncel que construeixen l’espai sonor.

Alcántara és un artista de casa que cal anar a veure perquè no enganya: és transparent i honest. Tot i que l’espai remeti a un lloc brut, lleig, perillós, la situació l’acaba convertint en acollidor, tendre i humà. Ja cal que es trobin oportunitats per programar-lo i també no perdre l’oportuniutat de revisitar-lo. Pot ser un espai fet de fustes reaprofitades, però no trobareu ni una estella que us fereixi: estan totes polides. És d’una dolçor per a públic adult o espectadors que no persegueixin la brillantor, el ritme desenfrenat, i els repics de tambors.