“Espero que hagueu passat una mica de por”. Així s’acomiadava
entre aplaudiments Manolo Alcántara després de la funció de ‘Rudo’, una
proposta de circ contemporani on artista i espectador comparteixen el risc. Literalment.

La disposició del públic en una grada circular integrada a
l’espai, a tocar d’escena, i l’humor còmplice d’aquest equilibrista (que és
alhora físic i artesà autodidacte d’objectes i estructures) contribueix a crear
aquesta sensació participativa, entre incòmoda pel neguit que el número surti
bé i ningú en resulti malparat i agradable davant l’exposició d’una inseguretat
meticulosament controlada. Tota l’estona “sembla que”, però no. Ni cau, ni es
desvia, ni ensopega, ni s’acaba de desestabilitzar del tot… Els únics ensurts
són els que provoca amb simpatia el curiós personatge que va mig coix, amb els
cordons de les botes a mig lligar i és completament primari –rude, ja ho diu el
títol–, però sorprenentment sensible, poètic i imaginatiu.

Malgrat que racionalment no disposa de les condicions ni els
materials més adients (el màstil i les caixes de fusta que llença i arrossega
tenen pinta d’atrotinades), les seves figures i construccions són màgicament
reals, pura enginyeria i un desafiament a la gravetat i a les limitacions
aparents per on és capaç de desplaçar-se d’esquena, estirat, amb els peus
encreuats… fins i tot manipulant un titella funambulista en una escena
carregada d’emotivitat.

L’acompanyen un duet de corda (la violinista Laia Rius i la
violoncelista Maria Bou), estranyes companyes de fatigues que li reten
fidelitat encara que intenti treure-se-les de sobre constantment. Un excel·lent
contrapunt que aporta tensió a través de la música –virtuosa, en signa la
composició Clara Peya– a més de dinamisme i una mínima dramatúrgia que, com les
caixes, les mou “aleatòriament” allà on quedi un racó útil. No són un
complement, formen part de l’acció muda, d’aquest univers on conviuen de manera
natural la matèria primera, els grisos i els marrons, els pedaços i els sons,
l’essència, l’origen.

Ja fa tres anys que gira i “sembla que” (això sí) encara té
molt risc per compartir, moltes oportunitats per mostrar que el circ es renova
i molts primers cops dels qui en seran, ara ja, seguidors.