No
fa massa temps que el món es movia per la força bruta de les
persones, aleshores la jornada laboral estava farcida d’un conjunt
d’esforços físics que en res s’assemblen a les sedentàries
ocupacions d’oficina actuals. Aquell treball de desgast esculpia uns
homes cepats i corpulents,  rudes en certa manera, unes
generacions no tant llunyanes a les quals el nou espectacle de Manolo
Alcántara ha volgut retre homenatge. Ho fa, per una banda, a través
d’un eixut i entranyable personatge protagonista i, d’altra, per
mitjà d’una cuidada ambientació i estètica que ens transporta fins
aquells desendreçats ambients portuaris de les fotos en blanc i negre,
tot un bombardeig de sensacions visuals, sonores i, fins i tot,
olfactives que abracen l’espectador ja des de l’accés a la petita
carpa on es desenvolupa l’acció.

Tot
seguit veurem com s’aixequen un conjunt d’estructures de fusta,
caixes apilonades que es disposen en precari equilibri, impulsades
sempre per l’embranzida i el vigor d’un ésser rude i forçut que es
comunica amb grunyits i gestos. La tosquedat de l’estibador contrasta
amb la fragilitat inestable del funambulista que després desplegarà
el seu art davant d’un petit aforament de grans i menuts. Números
consagrats a la força bruta es combinen amb les vacil·lants passes
sobre la barra fixa de ferro o, fins i tot, amb la manipulació d’un
delicat titella que balla des de l’altura amb el gegant protagonista.
Completen el quadre de sensacions el violí i el violoncel de,
respectivament, Laia Rius i Maria Bou, que interpreten en directe la
música creada per Clara Peya a més de jugar els papers antagònics
d’alguns dels números proposats. Un conjunt, en definitiva, arranjat
i precís de resultats evocadors.