Han passat 17 anys
des que Magda Puyo i Ramon Simó signaren la direcció d’un inquietat Ricard G.(Peces
d’amor i de guerra), una versió molt lliure i de format reduït estrenada a la
Beckett l’any 2000. En fa només 7 (TA 2005), Alex Rigola abordava l’obra
-seguin el text però reubicant-lo en un contemporani i sòrdid nightclub de
carretera- una versió del tot coral, encara que Pere Arquillué en fos el
protagonista absolut. Ricard III, malgrat estar considerada una de les peces històriques
de Shakespeare, depassa el personatge històric per esdevenir una monumental
reflexió sobre la presa del poder. Breu: l’ús indiscriminat de la violència
ascendeix al Duc de Gloster al tro però no li atorga el cobejat poder. El meu reialme per un cavall! que -com
si es tractés d’un lema- brama en apropar-se la seva fi, n’esdevé la síntesi
perfecta. L’únic poder acumulat amb l’encadenament dels seus crims és el poder
destructor del monstre. L’abjecte personatge manté avui tot el seu poder
(aquest sí!) de fascinació. Albertí serveix una versió condensada, però força
respectuosa, de original: els més de quaranta personatges del dramatis personae
queden en 29. Joan Sellent en fa la traducció a un català de vers sonor gens
arcaïtzant i Lluïsa Cunillé signa l’adaptació per a un elenc d’una quinzena
d’actors i actrius de gran solvència. Una escenografia de panells translúcids
que s’obren i tanquen marcant el ritme de les escenes, els aboca pràcticament a
un prosceni quasi nu. Des d’allí, en mig d’una volguda i ben trobada foscor,
brilla un Lluís Homar pletòric. Amb la mobilitat limitada per artefactes que
ens el presenten tan contrafet com mana la tradició, Homar regna sobre
l’escenari amb una autoritat que sap mantenir fins i tot si per uns segons perd
la lletra. Tan ostensible és la seva autoritat escènica que el “gineceu” que
l’envolta, troba -en ell i per ell- els seus moments més lluminosos. Julieta
Serrano, Carme Elies, Lina Lambert, Anna Sahun i Aina Sànchez, però també Joel
Joan, Jordi Collet, Roger Casamajor, Robert Gonzàlez i Oscar Valsecchi. Menció
a part mereix la transformació instantània d’Oriol Genís en tots els seus
personatges: l’excel·lent complicitat Genís-Albertí ens regala unes subtils
picades d’ullet del director a través de l’actor. Menció d’honor també pel
polifacètic músic/intèrpret Antoni Comas, ànima sonora del colossal espectacle,
que tan bon punt interpreta un passatge de Rigoletto com AC/DC i conclou rotund
amb el Bolero de Ravel. El meu reialme per un cavall… L’epíleg aquí seria
pura arqueologia.