La proposta de Xavier Albertí amb
aquest Ricard III és, efectivament, un monument a la paraula
de Shakespeare. Ha alliberat el text de les peces que flairaven més
a encàrrec: La reina Elisabeth va voler legitimar la corona dels
Tudor proposant a Shakespeare que fes una obra en la que es veiés
les contínues lluites sanguinàries entre les corones dels York i
els Lancaster. La dramatúrgia de Lluïsa Cunillé ho evita i permet
que la peça acabi amb la mort de Ricard. Però, més enllà de les
decisions de tallar parts de la peça original, el que compta és la
mirada que es fa a un dels drames de capçalera del dramaturg. És
encertat aquest món de metacrilat i alumini a l’escena, que
presenta un quadre, fred, assèptic? Tenen sentit les
projeccions de video d’un Ricard III malèvol reganant per sobre de
l’escenografia panoràmica del muntatge? Cobra prou potència el
dubte de si Ricard III és malvat de naixement, o s’hi torna com a
arma per a fer-se valdre?

Sens dubte, el treball actoral a escena estava contrastat, ja abans de començar. Lluís Homar és un digne i pròxim
Ricard III, sí. L’èpica del vers i el posicionament forçat (fa
molt bé de mirar de treure importància a les crosses que el
presenten com el personatge malgirbat que exigeix la tradició) el
mantenen lluny de l’irrepetible  monòleg d’arrencada de L’art de la comèdia (TNC,
2015). Les reflexions de Ricard III són d’una eficàcia sense
escrúpols. I així és complicat bastir un espai per a l’ambigüitat
del comportament d’El professor Bernhardi (TNC, 2016). La posada en
escena, molt depurada, estàtica, que només es vol distreure amb
elements més aviat superflus que no hi aporten gaire res (a excepció
de la imatge de la corona que es va esborrant amb un cert aire
malèfic o l’ombra de Ricard III, com un esperit maligne per sobre de l’escenografia panoràmica) recorda molt a una impecable intepreació de Terra de ningú
(2014) que tothom va celebrar però que la gran majoria es quedava
fora del bany intel·lectual de buidors dels personatges. L’espai,
es va escanyant. Com la vida de Ricard
III cada cop és més breu, més apretada. Però els reflexes
incomprensibles de l’estructura sembla que, d’arrencada, el terra
impul·lut de la Cort presenti una mena de marques com si algú hagués
estat arrossegant mobles el dia abans. La brillantor de les paraules
congela l’escena, no l’aconsegueix apropar al segle XXI, tot i la
bona intenció del vestuari (ai, els lluentons que van provocar un riure fora de lloc que simulava l’armadura
del monarca més decrèpit).

El drama i la peripècia carregada de noms i assassinats anteriors obliguen una atenció extrema a l’espectador. Més, quan en alguns passatges, costa entendre les interpretacions (sobretot, les femenines a la primera part), tot i que van amplificats per garantir que el vers arriba fins a l’última filera. Els canvis d’escena i les bromes “pastorals” dels personatges proven de donar aire a un continua manipulació de Ricard per a esdevenir rei. Certament, és hàbil en confondre coneguts i contrincants. I en aconseguir que s’enemistin entre ells. D’aquesta manera, sempre treu munició per al següent conflicte. Aquest Ricard III a més, és còmplice amb el públic que el diverteix amb una rialla aspirada i entretallada. Té un cert aire de bufó amb la diferència que les seves ocurrències no són per ridiculitzar la Cort si no per a executar-la. Sense metàfores.