De ben segur que no deu ser cap casualitat que Xavier Albertí – com es
ben sabut, un director escènic que és també un gran melòman amb coneixements
musicals exhaustius, un excel·lent pianista, i un eixerit director d’orquestra
donat a practicar el transvestisme quan toca inaugurar nova temporada al TNC-
comenci el seu muntatge de “Ricard III” amb el segon moviment del Trio Op 100
de Franz Schubert. I tampoc deu tenir res a veure amb la casualitat, que –
després d’haver-li atorgat al piano un especial protagonisme al llarg de la
representació, amb la complicitat d’un Antoni Comas tan inspirat com acostuma a
estar-ho  sempre – , el finalitzi amb un
Bolero de Ravel que ressona entre el fragor de la batalla. Tot plegat, mentre  el rei Ricard que s’ha quedat sense cavall
pronuncia les seves darreres paraules micro en mà, com si s’hagués escapat d’un
espectacle  d’Àlex Rigola.

El cas és que el cinèfils, quan tot just
comença a sonar la peça de Schubert abans esmentada, fem ràpid un link mental
cap a les imatges de “Barry Lyndon”, aquella gran obra mestra en la qual
Stanley Kubrick se’n servia de la mateixa música per posar-li banda sonora a
les arribistes ambicions del seu protagonista. El Barry de Kubrick –
recordem-ho- és algú que per un moment, cau en el miratge de creure que
controla tots els fils del seu destí ; una característica, d’altra banda,
compartida amb molts altres personatges de la filmografia kubrickiana. Però
Barry acaba aprenent – igual que aquells altres personatges  –  que
el  control, sovint  no és altra cosa que un miratge capaç de
fer-nos caure en un parany del qual acabem despertant de forma ben dramàtica. I
no em negareu que en això , el rei Ricard de Shakespeare – com li passa al  mateix matrimoni Macbeth- , cau també en
aquesta mena de miratges. Per un moment , Ricard confon la seva inesgotable
capacitat manipuladora que tants fruits li acostuma a donar sempre, amb un
control total de la situació capaç de atorgar-li  accés al poder també total. Llavors, perd de
vista la realitat. I es fica – també com els Macbeth- dins un “loop” en el qual
cada nou cadàver fa més palesa la impossibilitat de controlar-ho tot, i deixa
més a la vista la seva feblesa. Fins arribar així a aquesta batalla final en la
qual el rei que es creia poder dominar tots els fils del regne, no disposa ni
d’un trist cavall. Llavors, Albertí li posa a aquest rei la música de Ravel,
aquesta partitura del Bolero que, com es sabut, és una partitura que no s’acaba
mai, perquè podria prorrogar-se fins l’infinit. I sembla així recordar-nos que
aquest és el moviment etern que segueixen tots els Ricards del món. Aquest
moviment musical inesgotable , sembla parlar-nos del també inesgotable cicle
que segueix l’ambició pel poder (sigui quin sigui el poder del qual
parlem)  el desig de controlar la
voluntat dels altres , la capacitat per transformar  la mentida en  postveritat. I encara que Ricard perdi la
batalla, el seu ideari, segueix sense haver perdut la guerra.

Posar el rei Ricard en mans de Lluís Homar,
era sens dubte una aposta segura: Homar, pletòric de facultats i sobrat de
recursos, és un actor ideal per transmetre alhora tant la crueltat sense
escrúpols que Ricard exhibeix amb irònica sornegueria en tot moment , com la
seva inesperada capacitat seductora ( llàstima que a la memorable escena de la
seducció de Lady Anna, li manqui tenir davant seu una seduïda capaç de
situar-se al seu mateix nivell interpretatiu), com la vulnerabilitat de qui ha
d’enfrontar-se al propis fantasmes la nit abans d’un combat que està perdut
abans de començar: ara Ricard ja sap el que significa sentir l’ombra de la
culpa al clatell , i això , per algú com ell, suposa ja tota una derrota.

Però el muntatge d’Albertí, sí corre en altres
aspectes algun que altre risc, saldat amb resultats sovint estimulants, tot i
que no sempre reeixits. En aquest sentit, sembla un risc transformar l’immens
espai escènic de la Sala Gran del TNC en un no menys immens forat negre d’escenografia
mínima d’altra banda gens vistosa. Albertí, situa a l’escenari un dispositiu de
portes corredisses translúcides que , en qualsevol cas, acaba transmeten amb
eficàcia la sensació d’un regne en el que res escapa a la mirada del rei. Un
regne sense portes reals darrera les quals ocultar-se. Un regne sense atributs
que mostrar de cara a l’exterior, perquè viu tancat en un interior amb quelcom
de claustrofòbic. I un regne pel qual transiten de tant en tant imatges
videogràfiques de to fantasmagòric en les quals s’alternen els fragments
captats en directe ( diria que un punt innecessaris en aquest cas) amb la
presència enregistrada i amenaçant del rostre de Ricard planant damunt de tot i
de tothom ( un punt histriòniques , en el seu afany de mostrar al rei com a
encarnació del mal). L’aspecte videogràfic constitueix un dels punt més
qüestionables d’una proposta que presenta també alguna que altre irregularitat
interpretativa , deixant de banda les ben 
notables intervencions de Joel Joan, Carme Elias, o un Oriol Genís
disposat a canviar de pell com qui canvia de camisa . Aquest acaba sent, doncs,
un “Ricart III” amb certs desnivells, amb certes caigudes de tensió dramàtica,
i amb una dramatúrgia de Lluïsa Cunillé que, malgrat la seva eficàcia general,
no se n’acaba de sortir quan es tracta de transmetre de forma comprensible
l’entramat de noms que ensenyen el nas a la xarxa argumental de l’obra. Però
malgrat tot, aquest acaba sent també un “Ricard III” força potent, capaç de
fer-nos sentir amb controlada sobrietat fins a quin punt el rei assassí que
demostra ser també un actor de primera capaç d’entabanar a tota la cort ( el
Iago de “Otel·lo” i ell, farien en aquest sentit molt bona parella) , és algú
que forma part la nostra quotidianitat. I això ho sap molt bé el President Frank
Underwood de “House of Cards”, que tant li deu a aquest il·lustre antecessor.