El terme artista en el sector teatral és barroc, grandiloqüent, exagerat, com d’una altra època. Sí, sí l’artista em remet a aquell cantant de varietés que anava de festa major en festa major oferint el seu repertori més aviat caspós. Sí, exacte. No sento la nostàlgia per aquesta època, doncs no em pertany. Som molts que no li trobem la gràcia als coplets, a les sarsueles i a tota la cançó espanyola hereva del franquisme. Però es clar que tot i sentir aquest rebuig, no vol dir que en sí mateixa hi hagi una història, una riquesa cultural i un sentit patrimonial que en alguns aspectes valgui la pena recordar i homenatjar. Però com es pot fer un homenatge aquests artistes tan passats de moda, tan hilarants i ridículs? Oriol Genís porta més de 30 anys fent-ho, però des de fa 3 o 4 anys s’ha associat amb en Marc Rosich per crear un muntatge en honor a un dels artistes de l’underground barceloní de principis dels 90: Andrés Villarrosa. L’espectacle, però, tarda gairebé 3/4 d’hora a arrencar doncs l’artista és un impresentable que arriba tard. Sort que estàvem a les Caves Giró i Giró i esperàvem amb una copeta de cava cortesia del Festival EVA. Però sobretot, sort que l’Oriol Genís ja sap què fer en aquests casos.

L’homenatge a Andrés Villarrosa com a símbol d’aquest artista pretesament decadent del Paral·lel dels anys ’90 s’explica, es contextualitza i es viu a partir d’una idea aparentment senzilla: desmuntar el mite des d’un joc metateatral per, amb la suficient distància, donar-li el valor que es mereix. La dramatúrgia de Marc Rosich simplement agafa el personatge que Genís va crear a finals dels anys ’90 en els “antrus” més extravagants i el situa en una contemporaneïtat que no és la seva. Però Rosich és més original i perspicaç i tot i que la idea primigènia era la de presentar el personatge a casa seva, superat i rodejat de tot de peces d’un armari d’Ikea, una anècdota durant la roda de premsa va donar un gir de 180 graus a la història. El resultat és en sí mateix un homenatge al símbol, però també a l’ofici de l’actor transformista personalitzat en el propi Oriol Genís.

Hi ha varis moments on l’estratègia del Rosich es fa evident, sobretot quan salta al passat, quan ens trasllada a la Bodega Bohemia, la Disco Trauma y altres locals emblemàtics la nit barcelonesa preolímpica. Però tot està centrat en el personatge de Villarrosa i en la relació amor/odi amb el seu mànager. De fet, funciona millor entendre Villarrosa desde la crítica i la burla de Genís o veure com no encaixa en el aquí i l’ara més que en la recreació del seu suposat passat gloriós. Però Genís al mateix temps s’hi declara fan. Bé, més aviat es veu a sí mateix com una ONG de rescat al pobre “artista melódico”. Fins i tot, en un d’aquests girs metateatrals, Genís parla d’una obra que ha creat el Marc Rosich a la seva mida. I, sí ja abans el propi Genís havia repassat el seu currículum (fins i tot recordant la mort del seu personatge a la telenovel·la catalana Com si fos ahir), ara fa el mateix amb el propi Rosich. A partir de llavors el nom del Rosich apareixerà en més d’una ocasió, reservant-se una aparició especial telefònica amb el mateix Villarrosa (bé, de fet, a les Caves Giró i Giró, no es va poder comptar amb la seva presència que sí que es donava quan es va estrenar al Maldà).

I és que al cap d’una llarga estona de xerrera, l’Oriol Genís, que ja ha presentat tot el vestuari del cantant i fins i tot s’ha atrevit a interpretar un dels seus números més divertits, es comença a despullar, per, al ritme de A mi manera, anar transformant-se en el propi Villarrosa. I quan apareix l’artista amb el bigotet i el perruquí, veiem tot el que el propi Genís ens havia avisat, un caspós cantant desubicat, amb trucs barats per posar-se el públic a la butxaca i concatenant cançons d’arguments delirants. Però malgrat tot, té aquest irresistible encant del vestigi, de ser dels pocs supervivent que queda d’una època superada. Una època on el caliu entre l’artista i el públic, la comunicació franca entre escenari i platea era molt més important que la qualitat del que es representava. I tanmateix, el propi Villarrosa se sap vençut pel temps i així ho manifesta en la seva penúltima cançó on planteja el seu desig de morir a l’escenari. Però més val acabar un espectacle amb alegria i jugant amb el públic per acabar concloent el “Qué fue de Andrés Villarrosa… a otra cosa mariposa!” I si hi ha algun altre bolo, a veure si és cap d’arribar puntual.