Marc Rosich té una vena cabaretera que, quan la deixa anar, construeix uns personatges molt entranyables i insòlits a la vegada. Ho va fer amb aquell De Manolo a Escobar (Condal, 2006) en què, en presència del mateix cantant, es feia sorna del seu públic i de tota la purpurina que envoltava al de Mi carro me lo robaron... Xavier Albertí (que ho dirigia) tocava el piano en directe i Rosich era una mena de fan gai que no perdia passada! Però és que també era tràgicament còmic en aquell Copi i Ocaña al Purgatori (Tantarantana, 2004 i reposició el 2014 a l’Almería). Fins i tot, aquest personatge còmicament tràgic, que busca algú que l’amanyagui, l’escolti, l’aplaudeixi és el que, amb la complicitat de Roberto G. Alonso van presentar sota un pont de la Fira de Tàrrega del 2016: A mi no me escribió Tennessee Williams.

Però és que el còmplice d’aquesta mascarada és Oriol Genís. Un altre monstre amant del cabaret, chico Albertí (amb implicació a la desapareguda companyia La Reina de la Nit) i que ja havia fet valer aquest Villarrosa a la Bodega Bohemia del 1992. Fa molt poc, Genís, també va tastar un personatge ambigu de cabaret en construcció en aquella broma de Kabarett Protocoll (Maldà, 2015). I no tornem més enrere per no fer esgotador el comentari d’aquesta peça.

L’obra sap navegar per l’equívoc. Per jugar entre la ficció i la realitat. També entre el patetisme i una emoció trista que commou. Oriol Genís, dóna la cara, per aquest Villarrosa, que no té la ploma d’Ocaña però sí la seva ingenuïtat. Es nega a ser limitat per un text, per un assaig, per un horari. Àcrata i pobre aparentment a més no poder, no té mòbil ni tant sols fixe al seu piset net i nou, que el deprimeix. Amb el seu radiocassette viatja (amb o sense piles) per cantar els temes que l’emocionen. que fan brillar més el seu rostre que les seves jaquetes llampants. Ell s’ho fa tot, amb amor i fè, i gairebé res li surt a to. Perquè el seu temps ja ha quedat enrere i genera, d’entrada, una nota desproporcinada. Però quan ell interpel·la el públic, confiant en emocionar-lo, l’atrapa i es guanya l’escalf. Tothom el preferira sense aquesta brillantina a la bragueta, els seus comentaris sense encant tirant a mascle ibèric desbocat, sense aquesta laca que empudega l’ambient. Però, certament, ell es mou amb aquest tupé i aquesta música de cassette de carretera, unes rimes poca-soltes i un amor insatisfet de 3 minuts i mig. El seu nom artístic construeix un escenari en el que tot ha de ser ideal i de càlida popularitat (amb una recerca que pot evocar aquell Dybbuk dels Sixto Paz i l’enigma de Romain Gary/Émile Ajar (Sala Beckett, 2017).

Aquest perdedor Villarrosa, encegat en el seu món, demana una abraçada. Ell, però, és incapaç d’adonar-se’n de la seva soledat i del món caspós, pudent i rònec que projecta. L’únic però de la peça és que demostra un ventall de fusteria dramatúrgica i recursos interpretatius per aguantar la intriga tant com volen, sense que aparegui el protagonista. Quan ho fa, necesita lluir-se i ensenyar tot el seu vestuari (el que seria la ploma més tòpica en un personatge gai, però ell no ho és). Per això (el dia de la funció el cassette també va declarar-se en vaga) la peça s’allargassa. Llàstima perquè té molts moments surrealistes que s’agermanen insòlitament en d’altres d’una tendresa notable. És per endur-se’l a casa (prèvia dutxa, renovació de vestuari i compromís de respectar les hores de son sense cantar ni ballar). Per cert, la coreografia té un cert aire dels ninots de The muppet show. Quin flaix!