L’agrupació sr. Serrano ja advertia fa una vintena d’anys a Katastrophe que la Natura superaria la humanitat. Fos com fos. Aquells ossets Haribo eren humans maldestres que cada cop tenien més pes en els cataclismes que perjudicaven el Medi Ambient, però sobretot la seva pròpia supervivència. També Marc Villanueva i Xesca Salvà (El pensament salvatge) advertien que els fongs seran els amos del planeta, que ara dominen els insectes. Potser els humans poden destruir, però la regeneració molecular és molt més ràpida. De fet, a Oasi, d’Irene Vicente, la desaparició voluntària de l’últim humà del poblat és pacífica, com si fos conscient que, simplement són els seus àtoms que es transformen en formes que s’adaptaran molt millor als canvis.

Peeping Tom, però també els VVAA, imaginaven unes apocalíptiques arques de Noè (ARCAS2020), O Titànics reflotats (Triptych), que romanen al fons dels oceans. Ara, doncs, la instal·lació de Quan ja no existeixin els humans imagina un canvi de paradigma on el bosc (com en els entorns de Txernòbil) han recuperat el seu domini. I ara, conflueixen amb les ribes electròniques, com robots domòtics que han superat la dependència humana. Ja saben generar-se energia i troben en la Natura episodis de col·laboració simbiòtica, casual o causal.

En tot cas, si es passa per aquest mena de selva Mediterrània dins del saló de descans del Teatre Principal es pot comprovar com la natura pren forma de cabana d’homínids. Ara, en comptes del nen Jesús en una menjadora, hi ha uns manyocs de cables que bateguen com a les neurones de El Bosque de Coco o entre els arbres de Paraules que trenquen ossos. Al TNT del 2018, Juan Navarro i Pablo Gisbert van voler reproduir fins de la sala Muncunill un bosc durant 72 hores en què la tempesta donava pas al una rave il·legal i després es podien sentir trets de caçadors (furtius?). Ara, Manel Quintana + Flowers by Bornay imagina un futur distòpic en el qual s’ha superat la humanitat i el seu rastre va sent absorbit pel nou regne vital. Com a Teatro Amazonas, aquell prodigi és engolit per la Natura irremeiablement.