Irene Vicente imagina un final gens traumàtic de la humanitat, tot contemplant un salt d’aigua en una peixera calmada i fresca, com són les fonts dels patis andalusos (sovint ben callats per sentir el xipolleig de l’aigua que fa en caure). L’obra es va estrenar en el Grec passat entre el brogit dels turistes de cada any i coincidint amb els dies del sorollós i delirant experiment d’Interferència’02, de Marc Salicrú (projecte premiat amb l’espectacle de carrer de l’edició dels premis de la Crítica 2024). Ara el seu relat cau com la gravetat, sense massa opcions a corregir-lo. La peixera és limitada, no hi ha nenúfars, pedres o sorra amb què provar de modificar-ne la contundència del relat, ni el recorregut de l’aigua.

Però la vida solitària, que pot recordar als protagonistes del Mecanoscrit de segon origen de Manuel de Pedrolo, té una resignació contemplativa molt zen. Tot està bé. No hi ha dolor. El volcà s’ha tornat a obrir i ha absorbit la humanitat. La Natura està alliberada. Només queda aquella teòrica persona innocent de Sodoma que diu la Bíblia que se la retiraria en lloc de perdonar tot un poble de perdició i vici que no escoltava les advertències ni les amenaces. Aquesta persona passeja descalça des que surt el primer raig de sol, en un terra fred, fins que la pluja dona pas a la nit. La seva decisió és conscient, tranquil·la i disposada a gaudir del que li ofereixi el destí. Cau com aquell Infinitus de Magda Puig. Confia cegament que trobarà el camí. Fora, en el pla físic de l’escena, la ballarina Emma Riba accepta ser la protagonista supervivent que es deixa anar mentre l’aigua varia el ritme, la intensitat del raig, però mai abandona la llei física de la gravetat. Silenci, pau i calma al Torín.

Irene Vicente que va començar la seva creació artística imaginant que les obres d’art observaven als visitants dels museus (Unheimlich), ha anat desplaçant-se cap a l’acció mínima. A Corpus va recrear o construir el contrast de les obres exposades. Ara, es desarma de tota creació artística i s’afronta a la Natura des de la buidor i l’acceptació de l’esdevenir.