L’ambició de l’escenografia de La Buena Compañía és immensa a El bosque de Coco. La voluntat de deixar clar el missatge en un espectacle que passa en les connexions neuronals d’una nena (Coco) que patirà la separació dels pares obliga a utilitzar la veu en off. Aquest fet malmet el fi treball de màscares (com a Kimu, de Marie de Jongh).

El bosque de Coco reviu records i batega mentre la sang circula per venes i artèries. Hi ha una connexió aleatòria que remet a l’espectacle Paraules que trenquen ossos de la cia Pagans o a la semiinstal·lació d’Aurora Bauzà i Pere Jou (La luz del lobo no pesa). El repte d’un espectacle amb màscara és que el rictus traçat sigui prou ambigu per poder expressar tota mena d’emocions que es desvetlla des de l’actitud del cos i altres elements com la música o la llum.

La protagonista viurà el trauma de com els pares proven d’acaparar els records de la llar que es divideix, per una separació dolorosa. Comprova que no es pot falsejar el record, per somiar un final feliç i que cal saber conviure amb aquesta ferida i guarir-la perquè cicatritzi. En el seu bosc particular de neurones es refugia mentre el temps i la preocupació compatida pel benestar de la filla acaba reduint l’enemistat i trobant punts de convivència imprescindibles per a una custòdia compartida.