Pot ser que de vegades els moments de major lucidesa vinguin a coincidir
amb els moments de major bogeria? No solament pot ser sinó que – segons com es
miri- és ben possible que, com a mínim en segons quins casos, no pugui ser
d’altra manera, i aquesta coincidència resulti del tot  inevitable. Aquí tenim com a exemple el cas
de l’estupenda, polèmica, radical, incòmode autora britànica Sarah Kane. Per a
ella, les 4.48 de la matinada era l’hora fatídica/beneïda  en la qual les coses se li presentaven des de
la seva perspectiva menys embogida, menys subjecta a la paranoia, el deliri i/o
l’al·lucinació. I per això mateix, per aquesta mateixa claredat sobtada, era
també l’hora en la qual les coses se li presentaven amb la seva més esferidora
cruesa: tenir una consciència més o menys plena del seu jo travessat pel dolor
i la mancança resultava tan reconfortant com demolidor. Reconfortant, perquè
aquesta consciència li permetria tornar a reconèixer –se. Demolidora, perquè
aquest reconeixement feia més evident el forat negra de les seves ànsies de
vida condemnades a desembocar en un inapel·lable desig de mort. I és que quan
s’estima tant la vida que fa molt de mal assumir l’impossibilitat de viure-la
amb una certa plenitud és ben possible que es desitgi la mort, no per si
mateixa, sinó perquè allò que sembla la vida real se t’ha negat, i sense poder
accedir a allò, la vida sembla una falsificació. Com ho poden semblar les
paraules d’aquell metge que sembla haver entès quelcom de tu que els altres
metges ( i probablement, les altres persones) no han entès. Però que t’acaba
demostrant que la teva percepció sobre ell era un miratge més dels que t’han
anat assaltat al llarg de la vida; un miratge darrera del qual s’amaga la
mateixa incomprensió i la mateixa impossibilitat d’estimar-te amb la qual t’has
topat un i altre cop al llarg de la vida.

La vida de Kane, de llarga no en va ser gens;
l’escriptora que havia sigut vista com la gran nova promesa del més innovador
teatre britànic contemporani (això, per la gran majoria de crítics i una bona
part dels seus més incondicionals espectadors) i també com l’autora a la
recerca d’escàndol que no dubtava mai a l’hora d’explorar a les seves obres les
escombraries més fosques de l’ànima humana (això, per aquells que en nom de la
moral i els bons costums, no es van molestar mai en entendre fins a quin punt
les misèries que exposava al seu teatre en tenien sempre quelcom de ferida
autobiogràfica) , es va penjar amb el cordons de les seves sabates el 20 de
febrer de 1999, al mateix centre hospitalari en el qual havia sigut internada
pocs dies abans després d’haver-se pres una sobredosi dels medicaments que li
administraven per lluitar contra la seva depressió. I en aquesta determinació,
hi trobareu la mateixa convicció que expressa en la seva obra pòstuma, aquesta
“Psicosi de les 4.48” d’ineludible visió que, entre d’altres coses, ens
proporciona la possibilitat d’admirar una de les interpretacions més
esgarrifosament punyents que han passat pels teatres de Barcelona en aquests
darrers temps: la d’una Anna Alarcón que fuig com el mateix text  i com el magnífic muntatge que ens serveix
Moisès Maicas (al qual Ivan Morales li ha donat un cop de ma) d’imatges
estereotipades i tòpics, per endinsar-se de debò i amb l’ajut d’una rotunda i
molt inquietant escenografia de Toni Giró en l’angoixa de Kane, en el seu
desesperat crit d’amor llançat sense cap mena de desesperació, perquè aquest
sentiment ja no entra en les pròpies coordenades quan ja no s’espera res de
res. El que- tornat al que us deia abans- en aquest cas vol dir que es té tan
clar que el que s’espera no arribarà mai, que s’opta per no seguir esperant en
va , no sigui que al final un/una es converteixi en una criatura de Samuel
Beckett que acudeix cada dia a la cita amb un Godot que mai no tindrà el detall
de presentar-se. I aquí entra la convicció de la qual us parlava abans a l’hora
de comparar la mort real de Kane , amb la mort anunciada dins d’un text en el
qual l’autora proclama la seva voluntat d’empassar-se una bona sobredosi de
pastilles mentre es talla les venes i es penja d’una forca improvisada, no
sigui que algú vingui amb el conte que només tractava de cridar l’atenció i ser
salvada “in extremis”.