Psicosi de les 4:48 és desesperació, un crit d’auxili d’algú que
vol viure, que demana viure i no sap com. I algú que, per damunt de tot,
desitja ser estimat. Ser vist. El monòleg, escrit per Sarah Kane,-una de les
representants del in-yer-face theatre-, ens ensenya què passa per la ment d’una
persona quan ja no és capaç de distingir allò real d’allò imaginari, els somnis
dels malsons, i, tot i els petits instants de lucidesa, només veu una sortida:
el suicidi.  A l’acabar l’obra, Kane es
va prendre 150 pastilles antidepressives i 50 somnífers però va ser trobada a
temps i traslladada a l’hospital. Tres dies després, es va penjar en el lavabo
amb els cordons de les sabates.

Psicosi de les 4:48
és, també, un repte per a qualsevol actriu. Una carrera de fons que Anna
Alarcón supera una vegada i una altra. L’actriu passa per la frustració, la
ràbia, la por, les ganes de viure i la impotència sense histrionismes ni
exagerats canvis de registre. Alarcón, dirigida per Moisès Maicas, s’expressa
amb la veu i amb el cos. Una interpretació intensa i continguda, plena de veritat
i de matisos que et deixa clavat a la butaca.

Cal agrair, doncs,
la valentia de Moisès Maicas per portar (per fi) Sarah Kane a Catalunya. Una
autora contantment representada arreu del món que aquí, -exceptuant la versió
dirigida per Leonor Manso l’any 2007 al Festival Grec-, feia més d’una dècada
que no veiem. Programadors i directors: No tingueu por. Necessitem i volem més
Sarah Kane.