Anna Alarcón ha assumit el repte de transformar-se en una depressiva Sarah Kane. La seva mirada, el seu posat, les seves reiteracions, tot indica que viu enmig d’un malson. Amb una lucidesa irrenunciable, Kane decideix apostar per la vida suïcidant-se. És un gest que l’alliberarà del seu constant malestar, de l’enuig per haver de soportar-lo a base de química farmacèutica que la debilita. Ella lluita per un acte de llibertat que permeti superar el tràngol d’una vida que no la reconforta. Demostrarà que és lliure si logra matar-se, perquè aquesta és una acció que només ella pot decidir fer. De fons, el remor d’uns metges que la interroguen i procuren protegir-la debilitant la seva voluntat malaltissa i el d’un metge d’esperit jove que sabia riure de les excentricitats,  sense la pesantor de la formalitat social. Ella s’hi enamora; creu que és l’únic motiu que l’arrela a la societat. Un nou desengany certificarà que a les 4.48 és la hora de més suïcidis (perquè coincideix en el moment que els medicaments deixen de tenir efecte sobre els pacients).

El treball d’entrega absoluta de l’actriu ve molt ben acompanyat, per una il3luminació, un espai sonor i una escenografia mnimalista que, sense gaire res, permet construir les escenes de maneres diferents, trobant un cert ritme en les reiteracions d’espais o elements. És un text dur, que no permet contemplacions. Una feina desagraïda perquèobliga endinsar-se en un món fosc i en el que quasi no hi ha recompensa. La profunditat dels ulls d’alarcón guanyaran en profunditat després d’aquest treball de recerca interior. A l’espectador li queda la reflexió de si és hipòcrita per acceptar una vida amb contiinues limitacions o si el comportament de Sarah Kane només es pot assumir des de la malaltia. Moisés Maicas va presentar un altre monòleg, (aquest cop amb Mar Ulldemolins) també corprenedor: “20 de novembre”, de Lars Norén (Atrium 2012). Aquell treball, que repassava els moments abans que un exalumne pretengués atemptar contra la seva escola (i que partia de material real) transmetia una angoixa major perquè si Kane pren una decisió fatal que no perjudica vitalment a ningú més, la de “20 de novembre” ensenyava que l’amenaça en les escoles és invisible i constant.