Sarah Kane en
ple esplendor. Anna Alarcón en ple esplendor. Costa
escriure un text tan fosc, tan dur, tan pertorbador i no aixecar tant els sentiments d’odi, de fàstic, de ràbia, els de la depressió infinita,
com els de la comprensió. (El director,
Moisès Maicas, parla de text generós. I ho clava.) I costa transmetre aquests
sentiments a l’escenari. I costa encara més si pensem que l’autora va escrit aquesta obra (que es
va estrenar pòstumament) pocs mesos abans de suïcidar-se.

El títol de l’obra fa referència a
aquella hora en què, estadísticament, deixen de tenir efecte els fàrmacs presos
la nit anterior. Pot esdevenir, doncs, l’hora del suïcidi. L’hora en què la
protagonista se n’adona que “cap medicament pot donar sentit a la vida”. Fins a aquell moment, ella
ens plasma tota la seva desesperació i, també (sobretot!) el seu desig d’amor i
de vida. Però aquest desig quedarà lluny de “l’encisadora veu psiquiàtrica de la raó”, aquesta veu que li fa
sentir “perverses
il·lusions de
felicitat”. Res a
veure amb l’amor que li dóna l’esquena. És aquesta lucidesa agobiant que la fa
triar, amb pena, potser, però amb seguretat, pel camí definitiu.

Estem davant
d’un monòleg. Maicas ha optat per un sol personatge que de vegades es desdobla
i esdevé l’amiga, el psiquiatra… Anna Alarcón defensa aquest
personatge amb ungles i dents. S’hi fica d’una manera que arriba a fer por. La
mirada, els gestos, la dicció, certs moviments gairebé coreografiats. Tot té
una credibilitat angoixant.

A l’escenari, només una cadira que,
tot i ser de fusta, pot portar-nos a pensar en una cadira elèctrica; un fons
metàl·lic abonyegat; dues fileres de llums de neon al terra. Melodies breus,
contundents, electròniques. No cal res més per transmetre aquests sentiments contraposats que, però,
van de l amà. Una peça tot plegat molt arriscada i difícil que qüestiona totes
les normes morals
(les que ens mig amaguen que les morts per suïcidi gairebé dupliquen les morts
per accident de trànsit, per exemple).