No tan petits són els monstres que la
Marilia Samper ens presenta a la seva nova obra. Sota una comèdia
hilarant hi ha l’amargor de moltes frustracions. Samper demostra
sense ampul·lositat un gran domini de l’ofici. Ens endinsa al seu
territori, sap crear una trama, construeix una història i dóna vida
a uns personatges ben dissenyats que esgrimeixen diàlegs aguts,
dotats de gran ironia i, si es dóna el cas, de patetisme o
ridiculesa.

Que se’n digui “comèdia
generacional” no té cap sentit, perquè l’absurditat de
l’existència no té edat. Però sí que és veritat que molt
personal que toca la quarantena, homes i dones, se sentiran retratats
en aquest desvarieg tan ben parit que és Petits monstres.
Molts fills que no aconsegueixen emancipar-se i també molts pares
que com uns campions mantenen fills que a l’edat dels fills ja tenien
la vida més o menys construïda.

Hi ha molta tristor, en el fons. Molta
sensació de carreró sense sortida. Molts assumptes no resolts: la
independència, la maternitat, la utilitat de l’art, tot el que
envolta el gran tema que és la família. Però la mirada de Samper
sap donar un interessant gir al dolor i a la frustració. Fa bandera
de l’opció que cadascú pren personalment i es riu de totes les
mancances que tots tenim.

Acaba sent un cant d’esperança. De
reafirmació de la pròpia personalitat. D’acceptació de l’animal
que portem dins. I és una obra teatralment rodona. Ben escrita, ben
dirigida, ben interpretada, d’impecable factura. La tensió és
constant. No hi ha treva per a l’espectador, no té temps
d’avorrir-se. Una comèdia sí, però gens banal i que no us podeu
perdre.

Una obra que va néixer de l’iniciativa “Apadrina un dramaturg”, que va créixer sent representada pels terrats de Barcelona i que reescrita i completada ara entra al teatre. Celebro que obres produïdes amb tantes dificultats, per pur amor a l’art, arribin finalment a les sales d’exhibició convencionals. Però potser ens hauríem de preguntar: per què els qui haurien de produir obres les pesquen quan ja veuen que funcionen.

Acabo amb l’estrofa de la cançó de Franco Battiato que encapçala aquest escrit, perquè ve a tomb:

“Ma l’ animale che mi porto dentro

non mi fa vivere felice mai

si prende tutto anche il caffè

mi rende schiavo delle mie passioni

e non si arrende mai e non sa attendere

e l’ animale che mi porto dentro vuole te.“