El fracàs és vist a “Petits monstres” com un element per a riure. És un punt de vista vàlid però és una llàstima perquè la situació permetia aprofundir més en els personatges i que l’escena fos un punt catàrtica per a l’espectador. Ara és poc més que un eficaç entreteniment. Els petits monstres fan ganyotes divertides, no espanten ni revelen cap fantasma dels que tots portem dins. Marilia Samper és una autora i directora habitual de drames on les absències tenen un pes específic. Poc té, evidentment aquests “Petits monstres” de referència a “L’ombra al meu costat” (TNC, 2012). Sota un quadre ben trivial (una germana evita que la seva germana se separi per poder seguir gaudint d’habitació sola a casa dels pares) es retrata la buidor dels 40. Però no es fa amb el pes i el dolor que té, si no jugant amb el tòpic i presentant una protagonista brillant, Mireia Piferrer, que recorda sovint en el to i en l’actitud a aquella Alba Florejachs de “L’any que ver serà millor” (Villarroel 2011). Possiblement, la sorpresa és el treball de Marta Aran que té un personatge que evoluciona i, tot i ser un perfil prou vulgar s’acaba fent estimar per la mateixa germana intransigent i egoista, (amb una sorpresa final que no es pot revelar) i que mostra un rostre prou diferent a “La pols” (Flyhard, 2014).

Marilia Samper és una persona divertidament cínica que, ara, ha volgut traspassar el seu humor (només cal seguir-la al Facebook, efectivament) a l’escena. El resultat és una acció trepidant, divertida, amb algun gram d’acidesa. Ens agrada més la Samper de l’escenari més fosc, sincer, profund. Però bé que podem riure una bona estona d’aquest patetisme vital en què, en realitat, tots hi estem ficats.