Compte, perquè ara els comentaristes teatrals acostumats a
qualificar de “comèdia generacional” segons quines peces teatrals, normalment
d’autoria contemporània de casa, ara ja hauran de començar a diferenciar entre
generacions de “comèdies generacionals”. Si durant un temps ens vam fer un tip
de veure als nostres escenaris la quotidianitat urbanita de joves en la
trentena, ara els personatges d’aquelles “comèdies fosques” –per cert, pot una “comèdia
fosca” ser brillant?-  han crescut i els
problemes lluny de solucionar-se s’han transformat o, directament, perllongat
fins arribar a la quarantena. I sense sortir de la ciutat.

Tal com passa amb les dues germanes protagonistes de Petits
Monstres, ja no es tracta de fer alguna cosa urgent amb les nostres vides ni
redecorar la casa amb mobles d’Ikea, sinó de regatejar amb la maduresa a fi de
conviure el millor possible amb l’anar fent i sense ocasionar gaires decepcions
familiars. Amb o sense criatures, solters o casats, amb hipoteca o vivint a
casa dels pares.

Mentre en la seva solteria, l’Anna (Vanessa Segura) continua
donant pals de cec en el terreny de l’art conceptual malgrat ser a punt de
complir els 40 (o “d’entrar al carreró de la mort”), la seva germana petita amb
32 anys, la Marta (Marta Aran / Mireia Piferrer) s’atrinxera en el confort del
sou de dependenta del Sephora, llençant la seva carrera d’arquitectura que mai
va arribar a completar i aferrant-se a la il·lusòria estabilitat sentimental
que li proporciona el seu nòvio, el David (David Vert / Jordi Andújar), tant
vegetarià que enlloc de sang té “llet de soja” per les venes.

L’autora i directora Marilia Samper ens serveix exactament
allò que demana el gènere: diàlegs ràpids, rèpliques divertides, personatges
ben definits, monòlegs de lluïment (d’aquells que arrenquen aplaudiments) i
interpretacions en el punt just d’histrionisme per desdibuixar-nos hàbilment la
línia entre personatge i actor.

I pels comentaristes teatrals que mai consentirien parlar
d’una comèdia de riure per riure, on el diàleg prima per damunt de l’acció,
Samper es reserva una diatriba per qui vulgui fer-la petar al sortir. Qui són
més infeliços? Els qui persisteixen en els seus somnis malgrat les constants
derrotes vitals o els qui deixen de somiar per evitar així la frustració i
garantir-se un lloc entre “la gent normal”? Els qui, un cop adults, saben
conviure amb els petits monstres de sota el llit o els qui fan veure que no
existeixen?