Ho confesso: determinats discursos, millor servits en
forma d’assaig que no pas per bastir cap creació artística. Els ‘tropismes’ de
Nathalie Sarraute en són un exemple: allò que no es diu quan es parla, el
discurs velat. Bé, no he llegit cap nouveau
roman de Madamme Sarraute, però després de veure ‘Per un si o per un no’,
no me’n venen ganes. Una discussió entre dos vells amics que es retroben,  després d’anys sense tracte, per culpa d’un
comentari fora de to. El ressentiment que provoquen algunes frases, dites, en
determinat context, amb poca o nul·la gràcia…Aquest és el motor d’un debat
dialèctic anodí. No en tenen cap culpa ni director (arriscant en trencar la
quarta paret en alguns moments) ni intèrprets (precisos en el gest i els silencis).
És, al meu parer, un exercici teatral pretensiós, que deixa força indiferent.