Toni Gomila està
creant un llenguatge propi -i molt contemporani- per apropar-nos a la cultura
popular mallorquina. El merescut èxit d’Acorar, el porta de nou a endinsar-se
en un altre camp prou fèrtil de la cultura popular, el de les rondalles de
contingut lleugerament picant o directament sexual; en el cas de les
mallorquines, recollides per l’il·lustre Mn. Alcover. Tot i que Mn. Alcover
afirmava que dins el meu Aplech no hi ha
l’element pornogràfich que tant abunda dins totes les literatures populars, Toni
Gomila, Catalina Florit i Joan Miquel Artigues n’han fet un recull que Déu n’hi
do! El secret d’aquesta paradoxa és just en aquell indret que hom anomena
l’imaginari popular i que Toni Gomila i Catalina Florit posen en escena sense
pèls (de cap tipus!) a la llengua i pel broc gros, amb un llenguatge corporal i
gestual absolutament contemporani: perquè és d’ara i de tots els temps! Bromes
al marge, tot i que la cosa va de conyes, Gomila signa una dramatúrgia que és
la base d’un espectacle que hauria de ser referent per a qualsevol escola de
teatre: el text és tant sols un element dels molts que es posen en joc quan algú
decideix fer d’un tros de sòl un escenari. El que veiem a l’escenari és tot un
repertori de contes eròtics que si bé ja no fan enrogir les galtes de les
fadrines, si que generen unes pessigolles que ens arrenquen somriures i
rialles. Hi veiem també en Toni Gomila i na Catalina Florit -potents, magnífics,
esplèndids- en un brillant desplegament interpretatiu: transvestisme sense
vestits, desdoblaments de personatges, virtuosisme en l’expressió corporal,
interacció amb el públic… En Toni i na Catalina són capaços de fer elegant el
gest més groller i tornar grollera la més exquisida finesa! Allò que
l’espectador rep és una amalgama indestriable de sons i llums, un torrent
desfermat de vida.