Mossén Alcover va ser un personatge clau en la defensa de la llengua i la tradició oral de les Illes. Va dedicar-se a recollir les diferents rondalles que s’explicaven a la vora del foc i les va reordenar tal i com li va semblar més correcte. Les va modificar respecte el que havia recollit durant el treball de camp; va ser la primera perversió conscient. En part, per trufar-les de paraules que  s’oblidaven, en part per donar-li ritme i girs sorpresius i, en part també,per treure tota referència que malmetés la moral cristiana. Aquests reculls els va publicar a finals del segle XIX. Ha plogut molt. Però avui encara es regalen  per la Primera Comunió, apunta l’actor i dramaturg Toni Gomila.

De les més de 400 rondalles, han seleccionat les políticament més incorrectes. També han jugat amb el llenguatge per transformar alguns conceptes en eufemismes (la magrana és una fruita sucosa que dóna molt joc en el camp eròtic). De fet aquesta volujntat d’ampliar el vocuabulari sexual ja es parlava a Els mots i la cosa en forma de cates llegides en veu alta.

Peccatum té dos plans de lectura ven diferenciats. Per una banda, hi ha un respecte per com va escriure Alcover (coincideix molt en el gust per la llengua que Gomila ja va demostrar a Acorar) però, per una altra, els actors fan un treball de representació, intercalant-se papers masculins i femenins, integrant puntualment els espectadors, canviant gènere per buscar els punts còmics. Peccatum estira la sexualitat més primària dels que explicaven les rondalles al mossén, però també altres aspectes com pot ser la violència de gènere, l’avarícia o el racisme. El treball dramatúrgic ha estat el de trobar les noves formes perquè la humiliació no fos sempre de l’actriu, si no que vagin alternant papers de víctimes i botxins. Aquest joc per explicar amb codis diferents la sexualitat també té un antecedent del 2012: l’adaptació que Teatre al Detall va fer del llibre de Miquel Desclot El jardí de les malícies.