La carrera de la companyia de Marcos Morau ha estat meteòrica. Només amb la inèrcia, avança per a tota la geografia del món. Però el seu treball ha estat sempre molt acurat, mesurat, basant-se en universos literaris, cinematogràfics, televisius, teatrals cuinant una nova manera de moure’s. Amb aquesta Pasionaria han arribat a un grau de maduresa notable. D’entrada, perquè s’han alliberat de la paraula (o el text projectat a la paret) i de les referències urbanes. L’espectador pot fer-se una composició de relacions entre els diferents elements de la peça, sense la necessitat d’una història. Ara viatgen a un no-lloc, o millor, a un lloc no geogràfic. Pasionaria no és cap biografia a Dolores Ibárruri. És una paraula que arrenca de passió, de desig, però que ells l’han posada per emmarcar una situació descriptiva, més que narrativa, que esquitxa amb moltes idees, que van avançant inexorablement cap a un final fosc, un futur que tots li tenim pànic, una maternitat d’uns éssers nous, inquietants.

El KOVA segueix desenvolupant-se. Però el plantejament de l’escena obliga a què la majoria de les coreografies siguin sense contacte físic. Com si les interaccions habituals entre els cossos plegant-se i desplegant-se es produeixin igualment però a una certa distància. tot és inquietant. Des de l’atmosfera de l’espai als personatges. Fa molta olor a Peeping Tom (Moeder, Vader, però sobretot, À louer). I se segueix reconeixent el treball de La Veronal, amb un moviment precís i preciós.

La Veronal s’ha desempallegat del món obscur de la consciència. Dels inferns de Vorònia i Rússia, de la història humanística de Siena, del joc d’imatges d’Islàndia… Ara. imaginen un futur inquietant en què la fredor tecnològica ha posat barreres a la relació humana. Però que l’instint per reproduir l’espècie segueix ben viva. En aquest món a punt d’esclatar, amb un satèl·lit que s’abraona a la Terra i uns éssers robotitzats, amb màscara, que defugen del contacte, segueix projectant-se la vida, anòmala, deformada, inquietant, però una vida que permet el moviment, l’emoció i una construcció dramatúrgica que absorbeix.