Té tot el sentit la recuperació, dins del Grec, de ‘Paraules encadenades’. L’obra que va donar a llum, juntament amb ‘Dakota’, la irrupció al teatre professional de Jordi Galceran (Barcelona, ​​1964), ha tornat a La Villarroel de la mà de Sergi Belbel. Tamsin Towsend va dirigir l’estrena absoluta al Romea, el 1998, amb Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas com a protagonistes. El muntatge torna amb l’aire nou que li han imprès alguns lleugers retocs escenogràfics i la nova parella de repartiment formada pels no menys estel·lars David Bagés i Mima Riera, que mostren una gran química interpretativa i una més que notable adaptació a les exigències de la trama d’aquest ‘thriller’ psicològic, trufat amb intel·ligents tocs d’humor negre.

L’obra arriba convertida en un clàssic del teatre comercial de qualitat, després de ser traduïda a diversos idiomes i representada en 15 països, a més d’haver estat portada al cinema per Laura Mañá. El voltatge del muntatge és prou alt com perquè el puguin gaudir les noves generacions d’espectadors, que no deixen de mostrar cada dia la seva sorpresa davant la força del clímax obsessiu i de terror d’un text que et deixa atrapat a la butaca. L’autor d’ ‘El mètode Grönholm’ i ” El crèdit ‘i sol·licitat guionista de cinema i TV va exhibir en aquesta obra de debut un talent especial per crear emocions i situacions i Belbel, company de viatge en altres reeixides aventures conjuntes, va esdevenir la mà que va bressolar la ‘cuna’ de l’asfixiant però atractiva història.

Vint anys després, el text manté la seva frescor sense deixar de ser fidel a la seva ambientació a la dècada dels 90, una cosa que es manifesta en detalls com la utilització del telèfon de fil en lloc del mòbil. El muntatge és plenament vigent perquè connecta amb el creixent clima de violència de gènere que cada dia relaten els telenotícies. L’acció es desenvolupa ara a la fosca i tenebrosa sala d’un teatre en ruïnes, en lloc del soterrani original. La utilització de pantalles i d’alguns efectes especials revela la influència del cinema en el treball de Galceran.

El protagonista és un avorrit empleat del Departament d’Agricultura de la Generalitat d’aparença absolutament inofensiva i que diu ser un psicòpata “amb denominació d’origen català”. En un cínic vídeo de presentació confessa els seus freds crims sense cap remordiment. Ho fa davant la seva última víctima, una psicòloga i infermera, a la qual mostra fotos dels seus assassinades. Emmordassada i lligada a una cadira, la jove assisteix al·lucinada a la que sembla ser la orquestrada venjança del que resulta ser la seva exparella.

Ell li planteja participar en un aparentment innocent joc de paraules encadenades com a forma d’aconseguir la seva salvació. Per donar credibilitat a la seva dubtosa personalitat li mostra fotos de les assassinades i cintes on estan gravades les seves gestes. A poc a poco segrestador i segrestada van desvetllant els seus secrets i configurant la seva veritable història. El cruel joc de veritats i mentides, ple de sorpreses que no podem revelar, no ha fet més que començar i acaba posant sobre la taula, entre altres coses, els conflictes de les relacions de parella.

Els intèrprets es cenyeixen fidelment als seus personatges i els confereixen una pàtina d’actualitat. Bagés, amb gestos i mirades sempre inquietants, compon amb mestria el perfil del psicòpata de cara amable però accions summament perverses. Riera sap mostrar l’angoixa, por i domini de la situació d’una maltractada sotmesa a tensions difícilment superables. Un aplaudiment per als dos.