De sobte, un psicòpata. En un magatzem, o un
garatge, aïllat de tot. Amb la seva víctima, la seva darrera i definitiva
víctima: la seva exdona. De sobte, el públic entra en un espai fred i veu i viu
una situació angoixant que anirà creixent durant la resta de l’obra. Ell li
explicarà els motius que l’han dut a aquest extrem, després de tants anys de
separació. A ella li costarà creure-s’ho. No entendrà aquesta realitat que la
té lligada a una cadira a mans del seu exmarit convertit, de sobte, per a ella,
en un assassí en sèrie que ha arribat a la darrera etapa del seu projecte:
matar-la.

El text és brillant precisament perquè atrapa
l’espectador (i els actors!) i els condueix per on vol: els dona “vidilla” jugant
a les paraules encadenades (de debò no hi ha paraules que comencin per ‘tesc’???);
els arrenca de cop qualsevol esperança de cordura; reenamora els personatges;
els fa odiosos; s’ho arriben a passar bé, pateix ella, disfruta ell… Tot un
thriller de terror psicològic que no sabrem com acaba fins al final (potser…).

L’escenografia, amb la ja clàssica disposició a
la Villarroel del públic a dues bandes de l’escenari; les llums tètriques, de
vegades, de l’inhòspit espai, que juguen amb la seva intensitat per accelerar l’escena;
la música, aquestes notes elèctriques terrificants; i, per descomptat, la
interpretació dels dos protagonistes tanquen una obra que ens ha agafat l’alè
en el minut zero i no ens ha deixat respirar fins a l’últim.