Paradís pintat

Si els àngels tenen sexe o no, és una incògnita que no ha aclarit, fins ara, ni Déu, mai més ben dit perquè Ell n'és l'únic promotor i distribuïdor. En tot cas, la pallassa Pepa Plana (Valls, Alt Camp, 1965) ha decidit que el seu àngel, el de la guarda, aquell que segons el cristianisme i la branca catòlica tothom té assignat personalment i instranferible ni que no l'hagi vist mai —excepció feta de l'exministre de l'Interior del govern espanyol, Jorge Fernández Díaz— sí que en té, de sexe: és una angeleta de la guarda que decideix fugir del quadre pintat del menjador de casa, on s'avorreix com una ostra només fent la veu del cor, per anar a córrer món i exercir de debò les seves funcions salvadores.La seva destinació és el mar, aquest mar que engoleix amb pastera inclosa des de fa temps éssers humans a la recerca d'una vida millor i que recentment es coneixen com a «refugiats». Però, si l'espectador no s'ha llegit abans la presentació de «Paradís pintat» aquesta opció salvadora no la descobrirà fins ben avançada la trama de l'espectacle i després d'uns quants gags que es mouen entre el paper tradicional del clown (¿on tinc la cama?) i la mirada ingènua i picaresca a la vegada que la pallassa fa sobre el personatge que ha creat juntament amb el veterà director itàlia establert a Suïssa, Ferruccio Cainero (Udine, 1953).Pepa Plana revesteix el seu àngel de la guarda amb els atributs humans: la caixa de música i el manubri, el coixí de fer mitja gegant, les agulles de fer mitja, els fils de llana de la troca i, per reposar de tanta feina, l'idil·li entre platònic i sexual per l'arcàngel Miquel —escollit en una revista rosa entre altres candidats—, aquell que a cops de sabre aconsegueix batre Llucifer, l'heroi en el qual somia convertir-se l'àngel de la guarda de Pepa Plana per anar a fer al mar allò que els homes que ho haurien de fer no fan a la Terra.La revista «Coses del cel» mostra tots els arcàngels, en paper cuixé se suposa: Miquel, Gabriel (el de l'anunciació de l'embaràs de Maria) i Rafael, els tres més populars i cotitzats; i Uriel, Selafiel, Baraciel i Samael (els quatre secundaris i més desconeguts). Però Miquel és o seria, si ella pogués triar, l'àngel de la vida —l'home de la seva vida— de l'angeleta de la guarda fugida del quadre del bufet de casa, del paradís pintat, que penjant de les ales amb què l'iconografia els ha reproduït, amaga la realitat del món.Amb una trama que juga amb l'arribada de l'efecte visual marítim final —que no es prudent revelar per mantenir la sorpresa— i uns gags que tendeixen a un tempo lent i, en algun moment, perillosament repetitiu, el que pren relleu a «Paradís pintat» és la caracterització de la mateixa Pepa Plana en una pallassa blanca de nas vermell que omple l'escena sense que li calgui parlar gaire, que es posa els espectadors a la butxaca i que converteix l'art del clown en un crit de rebel·lia contra la injustícia i el cinisme del poder establert contra els més desvalguts. (...)

La pallassa Pepa Plana ha tingut una bona pensada: denunciar la desídia davant els naufragis en patera dels immigrants. La fórmula és bona: s’ha vestit d’angeleta i s’ha escapat del quadre on està pintada ja que allà s’avorreix. Vol passar-s’ho bé i ajudar els altres, convertir-se en àngel de la guarda. Aquesta és la línia d’acció de ‘Paradís pintat’, si bé no es fa clara fins ben avançat l’espectacle amb un gir que congela els somriures servint cervesa negra i ben amarga per a tothom. És aleshores quan té alguna cosa realment important per explicar i tot pren una altra volada. L’espectacle és entretingut. Resulta divertit veure què fa fora del quadre aquesta angeleta cansada de resar dempeus amb cara de pàmfila tot el sant dia. Els gags s’encadenen uns amb altres seguint una dramatúrgia que encara té camp per explorar. Alguns estan ben calçats i fan avançar coherentment l’argument, d’altres beuen de l’absurd del pallasso i rauen en la simplicitat de “fer alguna cosa” perquè l’angeleta no s’avorreixi. És cert que és així com sovint neixen les grans idees o invents –com ara, convertir-se en àngel de la guarda del mar–, però n’hi ha que tallen el ritme amb el perill que, qui s’avorreixi, sigui el públic. És ben difícil jugar amb l’avorriment a escena. Humana i expressiva, Pepa Plana té una gran capacitat per empatitzar amb els espectadors, fer-los riure i emocionar-los. Lògicament s’ajuda del maquillatge, vestuari, escenografia, atrezzo, etc., però és el seu ofici –reconegut amb el Premi Nacional de Cultura 2014 del CoNCA– el que sustenta la interpretació. L’escenografia, de Lali Canosa, mereix una menció especial: tant per les possibilitats que brinden el quadre, l’immens coixí i el cofre, com més tard la recreació del fons marí amb la màgia visual de l’estudi Nueveojos, que sorprèn gratament i deixa amb ganes de més. Atacar el drama de les migracions a través del clown permet fer una pessigada meravellosa que, ara mateix, sura en mar obert. Una dramatúrgia més madura ajudarà que tingui un llarg i transcendent viatge.

La Pepa és coqueta, és presumida. És trapella i s’avorreix. I diu paraulotes. Res a veure –tret d’una semblança... física– amb les tres representacions angelicals i beates que estan posant al quadre on ella intenta entrar. Vol entrar al Paradís pintat. No ho aconseguirà pas, perquè no té ales i no pot volar. La seva insistència, però, l aportarà al fons del mar on vol esdevenir l’àngel de la guarda del mar. Allà, però, hi trobarà coses que poc tenen a veure amb el paradís somiat. La realitat s’imposa en els somnis de la pallassa. El mirall del món ens farà plorar. Tot i la seva relació amb Déu (“Pepa, quan deixaràs de somiar?”, li pregunta), que la fulmina, la pallassa sembla que té clar el que vol. Però en dubta. Quin món vol? En quin món viu? El muntatge, creat amb el director suís Ferruccio Cainero, exigeix totes les dots interpretatives de la Pepa Plana: ens fa riure, ens emociona i destapa el pot de la tendresa contínuament. Amb un gest, amb un somrís o amb una ganyota. És un àngel poc celestial que té més de realitat que d’històries bíbliques: Adan i Eva es desfiguren deixant pas a la bruixa de la Blancaneus, o fins i tot a la profana història de Guillem tell (tot ve d’una poma...). Rere el seu nas, la seva ànima, Pepa Plana aconsegueix el que vol: que el públic se l’estimi. Riure, plorar o emocionar-se és conseqüència d’aquesta admiració. L’espectador, des del minut u, ja ha quedat atrapat en la màgia que sap desprendre la pallassa, que domina tots els elements de l’escena, des de la capsa de música fins al fons de l’oceà o, fins i tot, posant-se catxonda amb revistes tan terrenals i pecaminoses com podria ser ‘Coses del cel’!