CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
La tendra pallassa de missatge contundent
Publicat el: 18 de febrer de 2017
CRÍTiCA: Paradís pintat
Vint anys a escena i el seu nas roig continua lluent com el primer dia. Hores i bolos arreu del món, des del teatre més petit fins a la gran producció amb el Circ du Soleil. Pepa Plana és la pallassa, la pallassa és Pepa Plana, autènticament indestriables, de mirada sincera dins i fora de l’escenari. És una rara avis del nostre panorama escènic: dona, pallassa i que fa espectacles per adults. Només per això ja s’hauria d’anar a veure Paradís pintat, el seu darrer treball. Petit format d’un humor i una sensibilitat només apta per a públic sense prejudicis.
Pepa és un àngel i viu en aquell arquetípic paradís on els serafins canten tothora. Espai domèstic presidit per un coixí enorme, un quadre de menjador i una caixeta de música molt especial. S’avorreix com una ostra i es distreu fent el trapella, llegint revistes del cor, sospirant per un amor i demanant a Déu que vol ser àngel de la guarda encara que no sàpiga volar. La ingenuïtat que traspua el personatge, l’absolut domini del cos i la contundència del gest ocupen l’espai escènic i atrapen l’espectador des del primer instant d’un espectacle on la paraula té poca presència, que s’escola divertit i sense pressa. Només la profunda veu de David Verdaguer com a Nostre Senyor i els seus llamps fulminants alteren la pau celestial. Bon ritme i direcció clarament definida de Ferrucio Cainero, que també comparteix autoria amb Plana.
Quan el públic ja està ben repapat al seient creient que la cosa va de broma i humor blanc, l’espectacle ens apropa a la tragèdia de l’emigració i a les persones que moren al mediterrani. Efectes especials espectaculars que no ens tapen les vergonyes. Pepa ja ha aconseguit el que volia, ser àngel de la guarda, però al mar i es veu superada per la magnitud de la tragèdia com tots aquells que miren cap a una altra banda i es queden a la zona de confort. La pallassa ens recorda que, cadascú des d’on sigui, pot lluitar contra la indiferència davant un context indigne que ens interpel·la. Ella ho fa amb la poètica del seu art i se’n surt amb èxit.
CRÍTIQUES RELACIONADES / Paradís pintat
TÍTOL CRÍTiCA: Malos tiempos para ser ángel de la guarda
PER: Imma Fernández

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Crua i tendra mirada d’una pallassa, ara, amb ales d’àngel
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: El sexe de l’àngel de Pepa Plana
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Entre el somriure i la cervesa ben amarga
PER: Núria Cañamares

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: La Pepa Plana és un àngel
PER: Toni Polo

VALORACiÓ
9