Així de directe, i sense saber res d’ella, se’ns adreça l’Ann Perelló en començar “Nua” (Radiografía d’un trastorn). “Escolta, què t’has pensat, quina confiança!”, podem arribar a pensar. Però allà surt de tot: que si un frankfurt, que si una paella amb gelat de postre…i l’Ann va comptant les calories, per a “semi-vergonya” d’alguns dels presents. Es una forma simpàtica però directe de trencar la quarta paret, qué és un dels objectius de l’espectacle. Quan Ann “ha passat ronda” s’introspecciona sobre ella mateixa i comença el viatge. De fet un viatge que comença a l’inrevès, en una mena de flashback, quan la única protagonista torna a Ses Illes i recorda tot el via crucis que ha hagut de superar. Perquè els trastorns alimentaris poden superar.se, segon objectiu de l’obra, per molt greus que siguin. Per molta gent que els pateixi. Per poc que se’n parli: tercer objectiu, donar llum.

Visibilitzar l’anorexia, vigorexia…i donar un missatge optimista. Un dels temes que potser les arts escèniques no han tocat en excès, ara per manca de textos, ara per manca d’idees. Per por? Por a què molta gent s’hi vegi emmirallada? En aquest sentit, aplaudiment per Marta Aran, la directora, i Andrea Ross i Ann Perelló, autores del text, aquesta darrera també com a intèrpret. Si en la recent cartellera dues obres han parlat sense embuts del suicidi, saludem araa que es tractin de forma oberta els trastorns alimentaris, les dietes i la pressió social per què tinguis un bon cos. “No t’engreixis”, “has de ser la millor”…ordres socials (i parentals) que mereixen ser denunciades i portades a escena. Al.leluia!

I vet aquí que en menys d’una hora de funció (massa curta al meu entendre, volíem més!) assistim a aquesta introspecció de l’Ann, basada en un treball de documentació, i amb la sola companyia de cinc vàters i un audiovisual que permet veure que les xarxes socials no ajuden precissament en el tema. El ritme també és trepidant i no dona treva a l’espectador, potser per això se’ns passa tan ràpida la funció.

Per tant, en acabar ens quedem amb ganes de més, i sobretot de veure el tema encara més aprofundit: cóm s’ha arribat a aquella situació, cóm se surt del pou, i no donar.ho ja tot per fet. I també aprofundir en la posició dels pares, que encara no sabem si la recolzen o nonés ho fan al final, quan tot s’ha complicat i molt.

Tot plegat, encomiable feina per veure , viure i compartir un viatge de trastorns de la protagonista. El tabú esmicolat, fora les banalitzacions i en aquest cas, donar veu a un cas que feliçment ha pogut sortir endavant. No tots poden dir el mateix.