La direcció de Marta Aran ataca frontalment i amb precisió de bisturí el fantasma del culte al cos. L’actriu que va sorpendre com a dramaturga amb una primera peça sobre enveges de germanes (La noia de la làmpada) i que va repetir amb un capítol íntim i revelador (Els dies mentits), ara ha dirigit un text escrit per Ann Perelló (que també l’interpreta) i Andrea Ros un treball intens, acurat, que relata l’angúnia d’una jove que nota com el seu cos es transforma en unes mides que no són les que, segons ella mateixa, les seves amistats aprovaran. 

El personatge, doncs aborda fórmules per deixar de menjar en un procès d’anorèxia devastador. Nua va més enllà d’aquest fet perquè el recorda, uns anys mes tard, amb el trastorn ja ben identificat a través dels dietaris i dels llocs per on va recorrer la seva adolescència. I en aquesta revisita hi ha una certa redempció esperançadora.

El trastorn alimentari transita per l’entorn juvenil. I que, puntualment, pren forma d’espectacle. Ho va ser el 2017 a la mateixa Mostra d’Igualada (Cospres) o, molts anys enrere, amb una comèdia agra de Neil Labute (Gorda), per citar dos exemples de formes ben antagòniques però procurant revelar aquesta fragilitat dels individus.

A Nua, arrenca des del retorn a la llar de la joventut que propicia un viatge al record amarg, a l’autoengany. I a reconèixer el valor de les ajudes de la mare que, llavors, semblava ser el cau d’un molèstia contínua. L’espai es limita a cinc vàters que amaguen secrets, coreografies, converses, intimitats. I que es percep en quin moment parla la protagonistga (present o passat) depenent de quin sigui el tipus de telèfon mòbil amb el que es comunica des del seu espai privat, íntim, on prova de curar les ferides i on, puntualment , no fan més que aprofondir en la nafra. L’obra que encerta a la diana amb un sol dard és a punt d’iniciar temporada a la Versus Glòries. Una oportunitat per deixar-se capturar per una empatia i una veritat que Ann Perelló aconsegueix projectar amb intensitat al Teatre Aurora d’Igualada.