Nuà és un treball molt despullat. Que sap aprofitar al màxim l’espai on està emplaçat. Sembla impossible de traslladar-ho en cap altre espai. Perquè la veu dialoga amb el silenci de les figures. Perquè la ballarina es transmuta en estàtua, per trancar l’estaticitat de l’espai. Són tres instants, tres petites càpsules que marquen una evolució del fang, de la figura. Fins a sortir-ne amb ball rodó, ampli, estilitzat. És el naixement d’una peça, des de l’embrió que hi havia al motllo fins a l’alliberament (tot i que sempre actuant amb el ressort de la veu).

Descalça anava Raquel Gualtero a Nuà amb un vestit d’un color marfil que es confonia entre les estàtues. La veu lírica de repertori barroc d’Anaïs Oliveras Calvo donava vida a aquesta estàtua en els tres passatges de l’itinerari pel Museu dels Sants. La ballarina, encara sense rostre, es desprenia del motllo i feia les primeres passes, seguint la veu poderosa. En la segona estació, els dits dels peus enrampats revelaven la ballarina de la resta d’estàtues per on s’amagava. Ja tenia rostre i, de seguida, acabava interactuant amb la cantant. La veu, es modulava en volum i en sons més greus i aguts reaccionant als moviment dels braços de l’escultura amb vida. Aquest viatge místic acaba en la tercera estació amb una ballarina girant sobre si mateixa, ja complerta. Amb una faldilla que voleia i que, malgrat tot, segueix seduïda per la veu que la dur passadís endins. Una peça molt íntima, per ser tastada a molt poca distància i amb un grup que ompli l’espai per fer que els propis espectadors tinguin la dificultat d’una escultura de veure més enllà del que arriben els seus ulls. Qui no es pot desplaçar ha d’assumir  la vida des d’un esperit  de resignació, per una banda i de fantasia (per construir els fragments que no s’han pogut veure).