D’on venim, cap a on anem i què serà de nosaltres quan la mort ens vingui a buscar. Preguntes clau de la humanitat, incògnites sobre les quals es fonamenten totes les religions. Al final, el secret de la fe és que funciona com a mecanisme d’autodefensa, una sensació de certesa que ajuda a combatre el caos incert en què es desenvolupa la vida. Ara bé, com podem sobreviure en un món en què cada vegada hi ha més ateisme i agnosticisme? En aquest atzucac individualista, cadascú s’espavila com pot per gestionar l’angoixa vital.

Per posar una mica d’ordre en tot aquest cúmul de creences, l’emergent companyia formada per Dolça Alcanyís, Aram Pou i Vico Bilbao ens proposa un ritual, una sèrie de pràctiques per a no religioses que ens ajudi a trobar la calma. Amb música, coreografies i paraula, viatgem amb ells al passat, al principi de la nostra existència, i també al futur, al moment en què faltem. Entre ocurrències estrambòtiques, escenes divertides i discursos combatius, els mestres de cerimònies comencen amb una actitud seriosa i distant per a poc a poc treure’s les caretes i mostrar la seva cara més propera. En el fons, ells van igual de perduts que la resta. El que ajuda, potser, és compartir totes aquestes pors.

La peça té moments molt ben trobats, però també és cert que algunes escenes s’allarguen massa, amb idees que funcionen la primera vegada, però que no cal repetir durant tanta estona. La participació del públic és important i també influeix molt en el bon o mal funcionament de la peça: la companyia sap que el ritual és cosa de totes i generen un ambient lleuger i distès per a la participació. Hi ajuda la disposició escènica en forma de cercle, encara que a Tàrrega el sol i la calor van obligar a un semicercle més problemàtic. Tot i els inconvenients, el resultat és força satisfactori: no s’hi troben grans revelacions, però es passa una estona agradable entre riures i tendresa.